Hormones, guix, etcètera

Collita de poetesses

En aquest país nostre, per Sant Jordi es deuen escriure milers i milers de contes i poemes per presentar-los als concursos escolars. Com són? De què van? En Benet i jo estem d’acord que, si més no durant els últims vint-i-cinc anys, els temes d’aquestes petites obres, tant en prosa com en vers, han canviat ben poc: l’amor i la mort, la recerca de la felicitat i la desesperació davant d’un món sense sentit. Són la mena de coses que sembla que preocupen els adolescents. Amb un punt d’humor, en Benet afirma que si féssim una mitjana de tots els contes, en sortiria una història d’amor i de mort, amb una mica de nostàlgia i d’esperança, i amb un punt de metafísica: una noia que s’enamora d’un noi. El noi està malalt, es mor i es converteix en una estrella. De nit, la noia se la mira i hi parla.

En Benet opina que, en poesia, el resultat és molt millor. El conte demana massa ofici. És cert que la poesia exigeix encara més tècnica, però també funciona si prescindim del rigor de la forma, la puntuació o la sintaxi. La poesia és compatible amb el món de la velocitat, la immediatesa i el WhatsApp. A més, la poesia els facilita l’expressió de l’emoció vibrant de les coses noves, tan pròpia de l’adolescència. Per això és el gènere adolescent de gairebé tots els escriptors. I potser és per això, diu en Benet, que als poemes dels nostres alumnes hi ha versos tan intensos com aquests:

L’Aitana expressa així el seu entusiasme per la vida: “ Jo ja sóc a l’avió / en camí cap a la felicitat. La Júlia barreja paraules i sensualitat: Nues, les paraules / em besen els llavis. La Usuè veu la llibertat com una Joveneta cruel / que sures en l’aire / i m’has deixat tocar-te / un sol instant, fugaç... ” La Gemma, una de les poetes més interessants que hem descobert, relata amb imatges com lluita contra la malaltia durant una estada en un hospital: “ Túniques de talc voleien entre ganyotes / sepultades d’oblit a la sala d’espera ”. I relata amb versos tan il·luminats com aquests els primers passejos fora de l’habitació: “...cada respir d’Everest, cada pas d’uns turmells accidentats, d’uns genolls com pomes / d’un esquelet que surt de passeig / a caçar cicatrius / a comptar creus / a envejar maquillatge violeta / que no és potinga sinó fàstic / amb una Eiffel de xeringues / cada vespre homenatjat / i cadàvers de cabells / al coixí sacrificats...

En temps de pessimisme per la llengua, va força bé fer troballes com aquestes. Que tingueu un bon Sant Jordi!