Arriba el gran dia. Fer realitat un somni

L’Albert (11 anys) diu de manera segura que ell vol ser boxejador. Vol viatjar pel món boxejant. “M’he plantejat com a repte guanyar uns Jocs Olímpics”, diu al gimnàs Dir Campus, de Barcelona. Visita la capital catalana amb motiu de l’estrena d’ El gran día, dirigida per Pascal Plisson, i l’acompanyen el seu amic de l’ànima, que també apareix al documental, la seva mare i, esclar, el director. “Després de Camí a l’escola tenia ganes de fer altre cop un documental semblant, basat també en la vida de criatures, però centrant-ho en un altre moment de les seves vides”, ens explica Plisson.

I així és. El documental ens acosta als somnis d’aquests infants, i a la lluita que afronten per aconseguir superar exàmens (el gran dia, literalment) que els permeten aconseguir la seva fita. En el cas de l’Albert, com dèiem, formar-se com a boxejador a l’Acadèmia d’Estudis de l’Esport de Cuba. A part, hi trobem el Tom (19 anys), d’Uganda, que vol treure’s el títol de guarda forestal; la Nidhi (15 anys), de l’Índia, que aspira a estudiar enginyeria amb una beca; i la Deegi (11 anys), de Mongòlia, que vol superar proves de contorsionista per treballar en un circ de Singapur.

TOT UN EXEMPLE

TOT UN EXEMPLE

Sovint s’insisteix que un exemple val més que mil paraules, i just per això la vida dels quatre protagonistes del documental pot remoure consciències als joves occidentals. Per què? Perquè, malgrat totes les dificultats econòmiques que els quatre protagonistes tenen, la dedicació i l’esforç ho superen tot.

És el que Plisson ha sabut retratar amb excel·lència i també amb bondat. Escenes tranquil·les i pausades en què els quatre protagonistes es formen: l’Albert, boxejant, amb el seu amic que li dóna ànims. La Deegi entrenant-se amb la seva àvia, amb les companyes, a la seva habitació sola. La Nidhi, estudiant llibres i llibres ella tota sola. I el Tom, amb llibres a la mà també, aprenent-se el nom de tots els ocells i aus del país. “Pregunta’m per tots els tipus d’àligues”, li demana el Tom a un amic per practicar.

El director explica que la inspiració li va venir en un viatge a Sant Petersburg en tren. Al seu costat hi tenia un jove de Sibèria de 15 anys que viatjava sol amb el seu violí perquè tenia una audició a l’escola més important de música d’aquesta ciutat russa. “Em va sorprendre que passés tot el viatge estudiant les partitures i, a més, que fes sol el viatge”, relata Plisson. El jove li va explicar que la seva família només havia pogut estalviar per pagar-li el viatge a ell. Si superava l’audició, guanyaria una beca que li suposaria rebre formació i allotjament. “I em va dir que es convertiria en l’orgull de la seva família”. Quan Plisson va tornar a França, va trucar a l’escola de Sant Petersburg per saber si el nen havia superat la prova, i la resposta va ser positiva. “Va ser quan vaig saber que volia buscar històries semblants a tot el món”. I en va trobar.

SOMNI DE FUTUR

SOMNI DE FUTURL’Albert ha anat escoltant totes les paraules de Plisson. Està cansat, perquè li ve tot de nou. No és actor, com cap dels altres tres protagonistes. És la primera vegada que surt de Cuba, i el menjar i el fred el tenen descol·locat. “M’he hagut de posar mitjons!”, em diu. I continua explicant: “Vull esforçar-me i estudiar molt per aconseguir ser un boxejador de renom”. El seu amic, amb ganyotes a la cara pel menjar que acaba de tastar, afegeix: “L’Albert ho aconseguirà”.

Plisson explica que, com a Camí a l’escola, el documental pretén posar en relleu la importància de l’educació, del treball, de la constància i, sobretot, de la perseverança per superar tots els obstacles. “Els quatre joves que he triat, després d’una selecció que em va suposar molts viatges pel món, podrien pensar que tenen molts impediments per aconseguir el seu somni”. Però ni hi donen importància. Per remarcar-ho, l’exemple de la Nidhi, de l’Índia, una noia que vol estudiar una carrera com enginyeria en un país on les classes socials són estàtiques. I encara més per a les noies.

Per aquest motiu, el documental té la intenció d’arribar a les escoles, per a alumnes a partir de 9 anys, però sobretot d’entre 12 i 16, per fer-los conèixer les vides dels quatre protagonistes. “Pot ser inspirador perquè els joves d’aquí entenguin el valor que té l’educació com a eina cabdal per lluitar contra la pobresa”, conclou el director, Pascal Plisson.