No me'n recordo ben bé de l'edat que tenia. Potser nou o deu anys, o potser una mica menys. En canvi, de tota la resta me'n recordo perfectament. Del nus a la panxa que tenia quan vaig pujar al bus i del sac de dormir blau llampant que, malgrat els esforços, no parava de sortir-me de la motxilla. Recordo el conductor malhumorat, el company de seient i els acudits verds que explicava i l'entrepà de fuet embolicat amb paper d'alumini que vaig endrapar a mig camí. També del mestre monitor que deuria tenir vint-i-pocs anys i que ens renyava sense gaire convicció quan la xerrameca es feia insuportable; de la cantimplora forrada d'una espècie de vellut verd, com de gespa artificial, i del plat metàl·lic amb dues anses que semblava una cassola en miniatura.

Sembla que encara tingui al davant la cara del Rocamora, el noi més pinxo de l'escola de Barcelona amb què compartíem acampada. Puc sentir la seva veu nasal i la seva fatxenderia de capital que tanta ràbia ens feia, i també la cara que li va quedar quan un dels nostres el va adobar darrere els lavabos fart de tanta tonteria. Encara tinc present l'olor rònega de les tendes de campanya de mida gegant on dormíem, l'escampall de roba rebregada i l'excursió de nit amb la llanterna vermella per fer la guitza als de la tenda del costat. Sí, és com si fos ara quan, després de pocs metres, vam avortar la missió pel crit d'un monitor que ens va enxampar, i com vaig ensopegar just quan arribàvem a la nostra tenda i l'atac de riure que ens va agafar. I que uns minuts més tard estàvem massa esverats per dormir i vam estirar-nos a fora i ens vam quedar callats mirant amunt i vaig pensar que mai havia vist un cel tan ple d'estrelles i alguna cosa em va dir que sempre recordaria aquell instant.

Sí, ho heu endevinat. El meu fill està de colònies aquests dies. No, no són les primeres, ja en porta unes quantes, per sort, però cada cop que se'n va em poso igual de tonto. No hi puc fer més. M'agafa un punt de nostàlgia i d'enveja sana, d'estar content d'haver-lo apuntat a un esplai tan collonut i d'imaginar-me'l amb el fulard lila al coll, carregat amb una motxilla que en fa dos d'ell, fent coses per primer cop, coses que amb una mica de sort, quan sigui un pare granadet i amb certa tendència a la nostàlgia com jo, recordarà un vespre com el d'ara amb un somriure a la boca.