Vicenç Alujas: “La seguretat és dins nostre”

Sóc una persona centrada, madura, que fa classes de meditació i creixement personal, però la meva filla s’ha tret el carnet de conduir i els dissabtes em demana el cotxe per sortir, i pateixo. No ho puc evitar.

Entenc.

Mira, dissabte passat a la nit plovia molt i ella havia sortit amb cotxe. A les tres del matí sento la porta i penso que ja ha arribat, i finalment puc dormir tranquil. Però resulta que a les set del matí em llevo perquè havia de fer no sé què i veig que ella tot just arriba en aquell moment. La porta l’havia mogut el gos. I t’adones que tot són pors. Per tant, en la mesura que sigui possible, fora pors, fora angoixes.

Entesos, la teoria es fàcil. ¿Però com trobem la calma?

Mira, abans de la por hi ha una paraula nefasta i que és l’origen de molts mals, que és la paraula seguretat. Sempre que sentis aquesta paraula, darrere hi ha por. Mesures de seguretat, companyia d’assegurances, etc.

La por és un gran negoci, també per als diaris...

La nostra feina com a pares és no transmetre por als fills. Cal fer-los entendre que la seguretat no és fora de nosaltres mateixos, la seguretat és dins nostre, la portem. El que hem de fer és desenvolupar-la. Quan naixem, tot i semblar molt desvalguts, ja som persones segures. És després, sense voler, que pares i mestres desenvolupen la teva inseguretat.

Un nen, quan s’enfila a un arbre, és perquè se sent segur.

Exactament. ¿I saps quan cau? Quan algú li crida “Vigila!” T’explicaré una història real. A Noruega hi havia un llac glaçat on estaven jugant dos nens. El gel es va esquerdar, un dels nens va caure a l’aigua i l’altre el va poder treure i salvar. La pregunta és: ¿saps per què el va salvar? Doncs perquè no hi havia cap adult a prop que li digués que el que feia era impossible o perillós.

Publiques Arquitectura de la calma

Doncs que la calma no es troba, ni sorgeix, ni te la guanyes, ni cal que la busquis. La calma es construeix, i l’has de construir amb unes eines que ja tens. Però així com per construir un edifici cal enderrocar el vell que hi ha al solar, per construir la calma no necessites enderrocar res. És més màgic perquè alhora que construeixes la calma va desapareixent tot el que havia de vell que t’angoixava.

Però, concretament, com aconseguim la calma?

Molt fàcil, aturant-te. Atura’t un minut. T’asseus en una cadira, amb l’esquena recta, amb els dos peus a terra i respires. Aconsello fer-ho un minut cada hora, i si no un cada dues o cada tres, però fer-ho. Jo cada hora faig cinc respiracions profundes, i va molt bé. Cal parar, acceptar, discernir i alliberar.

Explica-m’ho, sisplau.

Aturar-se és un art. Un minut per aturar-nos. Cinc minuts per acceptar. Deu minuts per discernir i vint minuts per alliberar-nos. Quan estàs aturat t’adones que les coses són com són, i vist això hem de veure quines coses funcionen i quines no; finalment cal alliberar-se de tot les coses que ens fan mal.

¿I això és pot fer amb els fills?

I tant. A més, amb els nens funcionen molt bé dos tipus de meditacions.

El primer tipus.

Han de seure en silenci i escoltar. Es tracta de recordar tots els sorolls que es van sentint. D’això se’n diu atenció plena.

I el segon.

L’altre mètode es diu la dutxa blava i consisteix a tenir el nen dret, en silenci, amb els ulls tancats. Li demanes que imagini que hi ha un líquid de color blau que li cau al cap. Li baixa lentament per la cara, per les espatlles i la panxa, li regalima pels braços, goteja pels dits, li llisca per les cames i fins als peus.