La setena hora
Criatures 12/12/2015

Sense referents?

Jaume Cela & Juli Palou
2 min

Un dels tòpics més suats del debat educatiu és afirmar que els nivells dels alumnes són molt baixos i, tot seguit, carregar els neulers als altres, siguin els que siguin aquests altres. Es tracta d’un exercici apte per a tothom, però intuïm que no l’errem gaire quan afirmem que els professors de secundària i de la universitat són els que més el practiquen.

Carme Riera, escriptora de renom i guardonada fa poc amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles, ha sentenciat el següent: “Des de fa una dècada no puc explicar-hi res (a la universitat). Els alumnes no tenen referents perquè no han llegit. Quan dic que Blas de Otero va entrar al PC em miren al·lucinats perquè es pensen que parlo d’ordinadors”.

Renoi, ens diem, la professora Riera té la mala fortuna d’haver trobat les úniques persones del món que poden viure sense referents! Ja és mala sort! Però ¿de veritat, de veritat, els alumnes de la senyora Riera viuen als llimbs? ¿No seria més encertat manifestar que no es comparteixen els mateixos referents? Si de cas, la nostra feina seria partir dels que tenen els joves i fer que en descobreixin d’altres, els que considerem, per profunds i valuosos. Posem un exemple: si per a ells el nom d’Homer els remet a una sèrie animada de televisió, a nosaltres ens toca presentar l’altre Homer, el que va escriure la sèrie més antiga de la literatura occidental.

Esclar que aquesta manera d’entendre l’educació, aquest situar-se a l’altura del deixeble per fer-lo créixer, va en contra de l’elitisme que encara hi ha en alguns àmbits educatius. Proclamar que l’absència de referents culturals s’ha aguditzat des de fa una dècada i, al mateix temps, no valorar què ha comportat per al país allargar l’educació obligatòria fins al setze anys és escapçar la realitat per on interessa.

Si només llegeixen novel·les amoroses de poca qualitat, la nostra feina com a educadors és partir d’aquestes novel·les i fer-los sentir el batec de les passions amb les històries de Madame Bovary o d’Anna Karenina. Intentar-ho és el repte que tenim davant. Convé tenir-ho clar, perquè si ho passem per alt algú ens podrà retreure que el nostre referent sigui només aquell Homer, pare irresponsable, que defensa la màxima segons la qual “si alguna cosa és difícil, no val la pena intentar-ho”.

stats