26/05/2012

Un pla perfecte

2 min

Feia un parell de dies que ho tenia tot planejat al mil·límetre. Es tractava d'aprofitar la tarda de divendres per anar a Vilanova, on feien un documental sobre George Harrison dirigit per Martin Scorsese. Tres horetes de res que de ben segur em passarien volant, com qualsevol cosa vagament relacionada amb aquesta obsessió beatleiana tan meva. Era un pla perfectament cronometrat. Havíem de recollir el nen a l'escola, portar-lo a casa dels cosinets i tot seguit agafar la Pau Casals (aquesta autopista tan bé de preu que fins i tot sap greu fer-hi un #novullpagar) fins a la capital del Garraf, entrar al cinema a les set tocades, amb la llengua fora, fotre'ns després un bon soparot amb la nostra amiga Trini i acabar fent una copeta, amb mesura, que les ressaques a certa edat són punyeteres.

Quan el nen va sortir de l'escola ja vaig veure que en portava alguna de cap. "Papa, vull fer l'exhibició de judo". "Ah, molt bé, fill. Em pensava que no et venia de gust, però si vols, endavant. I quan la feu, reiet?" "Ara". "Ara quan?" "D'aquí mitja hora, papa". Hòstia, la suor freda em va començar a regalimar per la galta. A veure, ¿una exhibició de judo? ¿Estàvem parlant de l'activitat extraescolar que ha provocat més plors i enrabiades a casa? ¿La que ostenta tal record de campanes que fins i tot la senyoreta ens va trucar per dir-nos que estava una mica farta de trobar-se el quimono del nen amagat darrere el vàter? "A veure, fill, no pot ser. Els pares han de marxar i el quimono és a casa". "Papa, vull fer l'exhibició. Si no, no em donaran el diploma ni el cinturó. I vull ser cinturó groc, com el Rafel i el Víctor".

Un quart més tard, mentre jo avisava els amics vilanovins que un imprevist ens impedia fer-hi cap, la meva dona havia anat i tornat de casa amb el quimono dels trons a la falda. Les nostres cares mentre entràvem a l'aula magna eren un poema, i no d'amor precisament. Però llavors l'exhibició va començar i la mala llet em va passar de cop. Primer perquè veient la mida dels seus companys i les vegades que el meu petit judoka anava per terra vaig pensar que jo hauria amagat el quimono dins la tassa del vàter i no al darrere. I segon perquè quan va rebre el diploma i el cinturó blanc-groc (desenganyem-nos, el groc encara queda una mica lluny) la seva cara de felicitat em va fer adonar que hi ha moments en què ser pare és fins i tot millor que ser beatle . Oh, yeah !

stats