Trucades de llarga distància

Diuen els que hi entenen que el primer símptoma que el teu nen consentit s'ha transformat en un adolescent és quan arribes a casa i no corre a rebre't amb una abraçada sentida. Jo, amb l'experiència que em dona viure-ho en temps real, puc afegir que el segon pas seria quan, malgrat sentir la teva veu anunciant ufanós que ja ets al cau, el nen ni tan sols fa el gest de sortir de la seva habitació per dedicar-te un monosíl·lab, no fos cas que algun amic virtual li robi els tresors acumulats en tres hores de partida, que tots sabem com les gasten aquests rivals cibernètics. És fotut, però t'hi has d'acostumar; d'un dia per l'altre la indiferència passa a ser una companya de viatge habitual que fins i tot s'agraeix de tant en tant, sobretot quan la compares amb els dies en què les hormones li fan una mala passada i les ganes de brega li supuren pel bigotet incipient que s'hauria d'haver afaitat fa com a mínim dos mesos.

Per si us sentiu identificats amb aquest panorama, us vull fer saber que hi ha una tercera fase encara més emprenyadora. És la que succeeix quan has de ser una bona temporada fora de casa, a Catalunya per exemple, desafinant a les tantes pels pavellons més nostrats del país. No és per fer-vos enveja, però la cosa encara es complica més. Sí, ja sé que en principi no hauria de ser així, que avui en dia la tecnologia, entre zooms, videoxats i skypes, ens acosta els estimats com si fossin a l'habitació del costat. El problema rau en el fet que les meves trucades sempre, sempre, arriben en mal moment. Ja puc intentar-ho just quan torna d'escola o a última hora, tant és, l'agafo amb els pixats al ventre, fins i tot de manera literal. Quan no està xatejant amb el Víctor, està repassant l'últim capítol del Polònia o està a punt d'anar d'excursió amb els boy scouts. Jo ja li dic que em passi uns horaris en un Excel, per estar-ne al cas, però no hi ha manera. Ara bé, l'excusa més habitual per passar de mi és que l'he enxampat fent deures, que ja és mala sort, perquè quan soc allà no en fa mai de la vida. Jo per si de cas li dic que sí, que estudiï molt, només faltaria, que amb tantes hores repassant aritmètica segur que quan torni em presentarà unes notes espectaculars. M'hi jugo un pèsol.