Si Thelma i Louise haguessin viatjat amb nens

BarcelonaSi Thelma i Louise haguessin portat a la part de darrere d’aquell descapotable blau turquesa dues cadiretes a contramarxa amb les meves terroristes de 4 i 6 anys, la pel·lícula hauria passat de road movie a culebró de terror psicològic de sobretaula. M’explico. Imagina les protagonistes conduint per una carretera mentre escolten rock a la ràdio, amb els seus mocadors onejant al vent i les característiques ulleres de sol, i, de cop, de darrere se senten crits i plors a llàgrima viva perquè “Volem el Pot Petit!!!’” O, pitjor, un d’aquells contes infantils de l'Spotify que narra un senyor amb molt poques ganes de viure. I encara et diré més. Imagina aquella persecució policial on les dues amigues, empoderades, busquen la llibertat agafades de la mà, a 180 km per hora, interrompuda per un “Mama no em trobo gaire bé...” acompanyat d’un estucat de les galetes Príncipe que s’han fotut abans de sortir de casa a la tapisseria blanca del cotxe. A aquesta pel·li no li donarien l’Oscar, segur.

I és que el trajecte de cotxe amb fills és el peatge que s’ha de pagar per arribar al destí. I val més que el destí sigui un paradís dels que ajuden a destapar els txakres amb accés a YouTube i Disney Channel per a emergències, perquè de tant girar-te a demanar que no es peguin, que falta poc per arribar, que no treguin les mans per la finestra, etc. arribaràs amb les cervicals nivell fòssil i les constants vitals fent figa. I si a tot això hi sumem el GPS, que et fot el cap com un timbal amb un “Giri-a-l-esquerra-però-no-aquesta-si-no-la-de-fa-dos-cents-metres-quan-he-dit-que-giri-a-l-esquerra”, jo crec que fins i tot aquestes dues heroïnes pensarien que quinze dies a la garjola poden ser unes vacances all inclusive per a l’estabilitat mental d’una mare com jo.