I tercer: jazz i educació

Després d’analitzar com es comporten els homes al mercat i de tractar sobre les dones, el coit i la pau, hem d’encarar-nos cap a l'últim article de la trilogia que vam anunciar. Ens toca portar el resultat dels estudis previs a la realitat de les aules. Així ho vam anunciar, i així ho farem. No posarem de costat la nostra recerca amb els discursos didàctics, pedagògics o psicològics, més aviat optem per acostar-nos a un altre àmbit, el musical. En concret, al jazz i a la manera com feia i refeia la seva orquestra un dels músics més grans, Duke Ellington. Els entesos defensen que la seva orquestra ha estat un fenomen únic a la història del jazz. La pregunta és: quina relació podem establir entre el jazz i la manera de fer a l’aula? 

En els articles anteriors hem explicat que quan l’actuació és conjunta tothom ha d’assumir una responsabilitat i que sempre actuem per aconseguir alguna cosa. L’home aparcat va al mercat sense responsabilitzar-se de per què hi va. Les dones que d’entrada es negaven a abstenir-se de fer el coit posaven el seu plaer per sobre d’una fita més llunyana, com era (i és) aconseguir la pau. Això vol dir que en qualsevol activitat de les que proposem a l’aula l’objectiu ha d’estar clar i tothom ha de saber què ha d’aportar-hi. Justament és aquí on interessa que ens fixem en com actuava Duke Ellington.

Moltes de les peces que va compondre no responien a una necessitat d’exhibició personal, sinó al propòsit que cada músic pogués expressar la seva personalitat. Si calia fer un nou contracte, no buscava algú que reproduís amb tècnica impecable i gran virtuosisme el que ja estava escrit, sinó que primer l’escoltava amb atenció per copsar la seva personalitat, el seu timbre característic i, a partir d’aquí, componia peces on tothom se sentís còmode, on cada intèrpret disposés d’un espai per mostrar els seus punts forts. Quan en una orquestra tothom fa allò que sap, s’aconsegueix alguna cosa que supera l'àmbit personal. Això sí, les peces s’han d’ajustar als músics i no a l’inrevés. Duke Ellington afirmava: “Cinquanta anys després, aquí estic: segueixo traient aquests gats vells del llit per escoltar com toquen”. Conclusions finals dels tres articles: a) més que diversitat, diversificació; b) més que parlar, escoltem els músics que han de fer gran l’orquestra.