AIXÍ FA DE MARE

“El temps cura perquè reposa els sentiments”

Núria Pradas és escriptora i mare la Laia, l’Oriol i la Clàudia, de 38, 36 i 22 anys. Publica Somnis a mida (Columna), una emotiva novel·la que repassa els anys 20, 30 i 40 viscuts des de la botiga d’alta costura Santa Eulàlia

“El temps cura perquè reposa els sentiments” / PERE VIRGILI Zoom

Han passat més de vint-i-cinc anys i mai vaig intentar fer de mare de les filles del meu home, perquè no ho era. Elles ja tenien la seva. I ara, vist això després del temps, crec que va ser un gran encert. La meva nova parella tampoc no va voler fer de pare dels meus fills, perquè ja en tenia un. Ara, quan ho recordo, tot sembla molt senzill, però vam passar èpoques molt dures perquè tots els nens, els meus i els seus, eren petits i anaven molt seguits.

Com expressaven els nens els sentiments?

La gran només tenia uns 10 anys i la seva reacció sempre va ser molt encesa, es revoltava contra la separació. Estava enfadada. Mentre que el petit no deia mai res. Fins que un dia, quan tenia divuit anys, després d’anar a sopar tots tres a un restaurant, es va posar a plorar enrabiat i a donar cops de peu a un arbre. Ho va deixar anar tot. Em va dir que no havia pogut dir bona nit al seu pare cada nit, que l’havia trobat a faltar.

Els fills callen moltes coses.

Els meus no van arribar a dir-m’ho mai, però sospito que quan uns pares se separen, en algun moment o altre deuen creure que ha sigut culpa seva. Aquest ha de ser un sentiment dolorós per a un fill.

Com són les ferides que queden en els nens?

És una ferida de pèrdua. Realment és dur per a un nen no poder dir bona nit al seu pare. Però també ho és créixer entre uns pares que no s’estimen. Un cop la meva filla em va dir que, quan em vaig separar, d’una banda li va fer mal però de l’altra va pensar que ja era hora. Tot i que la relació sempre va ser de respecte mutu, ella bé devia intuir que els seus pares no s’estimaven.

I com és la ferida en els adults?

És un fracàs. Una separació és un fracàs difícil d’assumir per a tothom. Hi ha coses que costen molt: el primer Nadal sense els nens, o un mes a l’estiu sense veure’ls. Però és increïble la quantitat de coses que soluciona el temps. El temps cura perquè reposa els sentiments, va posant cada cosa al seu lloc. Hi ha hagut anys que he pensat que no seríem capaços de superar-ho. Però passa un dia, i un altre, i va passant el temps i tot va prenent un aire de normalitat. I ho dus a la motxilla que tots carreguem i ja està.

Quins altres errors recordes?

Els primers anys vam cometre l’equivocació de voler fer una família nova i ens entossudíem a anar sempre junts de vacances. Però no funcionava perquè les filles del meu home enyoraven la seva mare. No és que es portessin malament, però no es podia dir que els seus fills i els meus fossin germans. Aquella era una família forçada.

I quina va ser la solució?

A poc a poc vam anar aprenent a conviure d’una altra manera, fent menys dies junts i dedicant més temps als fills respectius, a fer-ho tot de manera més racional. I ara entre tots nosaltres la relació és molt bona. En el nostre cas el naixement d’una filla va unir els diferents fills, perquè tots sentien que era germana seva. Ara sí que noto que som una família. Han passat molts anys i ara que els recordo em fa sentir orgullosa haver pogut fer realment una nova família.