La taca

Es veu que és tot un clàssic en el món de l’estafa. Vas caminant pel carrer, pensant en les musaranyes, quan de sobte notes alguna cosa a l’esquena. El primer que et ve al cap és un renec d’aquells tan teus: “Hòstia, se m’ha cagat un colom. Si és que el que no em passi a mi!” I tot seguit, abans de poder reaccionar, un senyor aparegut del no res et diu: “ Sir, you got shit on your coat ”. I, tot sol·lícit, t’indica la magnitud de la tragèdia. El que passa després és de manual. Mentre tu et concentres inspeccionant i fent marxar la taca fastigosa de manera matussera, un còmplice del suposat samarità s’encarrega de fotre’t la bossa o la maleta que has deixat a terra. Quan te n’adones t’han fotut el que portaves i t’han deixat com a regal de comiat un abric ple de merda.

Jo vaig tenir sort. Des d’una portalada un samarità de debò em va avisar del que estava passant. “ Señor, vigile su maleta, estos dos desgraciados están intentando robarle ”. I tenia raó, perquè quan vaig girar la vista cap on m’indicava vaig veure un parell de cames fugint carrer amunt. No me’n sabia avenir, però un cop païda la meva estupefacció vaig agrair de tot cor l’ajut d’aquell estrany. “ No tiene que agradecerme nada, ya hace tiempo que los tengo calados. Trabajan siempre por aquí y se fijan sobretodo en los turistas. A mi me da mucha rabia por la mala imagen que dan, sobretodo a los inmigrantes honrados y trabajadores como yo ”.

Un cop dalt l’autobús, direcció a l’aeroport, no vaig poder evitar una incontrolable sensació de tristesa. No pas per l’abric fet una coca, que ja feia temps que demanava un viatge a la bugaderia, sinó per una ciutat on s’ha instal·lat la por i la desconfiança, on el somriure d’un desconegut dispara automàticament la nostra sospita. Vivim una pandèmia turística que, a més de foragitar els barcelonins, de manllevar l’ànima de la ciutat, ha permès una nova indústria subrogada, la dels delinqüents de turistes, aquests que aprofiten el desconcert del que acaba d’aterrar per estafar-lo mentre la resta mirem cap a un altre costat. I així anem, ben cofois de tenir el Mobile World Congress però sense poder deixar el mòbil a la taula del bar per por que ens el fotin. I aquesta sí que és una taca difícil de rentar.