La sort de cara
Com ha pogut passar? Com ha sigut possible que m’hagi fet cas, ella, que em va desafiar des del minut zero de la seva existència? ¿Ara resulta que m’escoltava? ¿Que tot allò que deia entre “parlo per a les parets” i “parlo per a les parets” en realitat ella ho rebia, ho retenia o memoritzava i ho assumia? Estic estupefacta. Gairebé indignada. No me’n sé avenir. No sé gaire ni què dir. Només puc narrar els fets i jo, igual que ella feia amb tot el que li deia, ves tu per on, assumir-ho.
La major d’edat a càrrec (MEC) número 1, als seus vint-i-dos anys, ha marxat de casa. S’ha emancipat. Ha passat a càrrec parcial (perquè rebrà una miiica d’ajuda). Jo vinga a dir que crec en una moderada lluita intergeneracional perquè els MEC són macos però tenir-los a casa fins als trenta, doncs, no. I la moderada lluita intergeneracional, que traduït a idioma humà vol dir no convertir la casa en l’Hotel Pepita amb tot inclòs però sense polsera i fer-los pencar i que no tot em sembli bé ni ser excessivament simpàtica, només simpàtica, ha resultat una estratègia eficaç. Gairebé implacable.
Ella no deixa de dir que no em flipi, que tampoc notaré gaire la diferència. Perquè realment ens veiem poc i ella s’està tot el dia fora, vivint, mobilitzant-se, gaudint. Però i què. Era un ens, ni que fos psíquic, que habitava la casa.
L’ensurt, però, és això, ensurt, perquè el que estava cantat que passaria hagi passat precisament ara. En realitat és una alegria. Sé que és el que desitjava més del món i que, per un seguit de caramboles, hagi pogut ser una realitat em fa molt feliç. I de fet parlo d’ensurt i no és més que emoció. Emoció de veure-la començar una nova etapa de la seva vida, una de les més importants. Moments de tornar a comprovar fins a quin punt me l’estimo i com la seva energia habita la meva vida. I ho vaig saber en un segon, quan jo era a l’Empordà, a la festa de la Inga (gràcies, Inga) i vaig rebre la seva foto amb les maletes, sortint per la porta. Em va agafar per sorpresa perquè, tot i portar anunciant-ho dies i que el MEC número 2, que ocuparà la seva habitació, l’empenyés a pronunciar-se, no ens podia dir dia i hora. A l’Empordà el sol marxava i a mi l’emoció em va poder. Va ser un segon i després l’alegria. I recordar-li que té la sort de cara i a mi al costat.
