El silenci protegeix els assetjadors
Sempre que he tingut ocasió de parlar amb nois i noies que han estat víctimes d'assetjament escolar, he constatat que el problema s'acaba resolent perquè les víctimes han canviat d'escola o han iniciat els seus estudis universitaris. En general, més enllà del sermó d'algun professor a tota la classe, sense massa conseqüències per als culpables, no hi ha hagut una intervenció contundent dels centres escolars: els fets no han transcendit a la premsa, i encara menys a la justícia. A la policia catalana només li consten un centenar aproximat de casos per any, quan alguns informes situen entre un 15 i un 20% els alumnes que l'han patit. L'assetjament escolar, amb excepcions, es continua tractant com quan jo anava a l'escola: aleshores es considerava un fet corrent que alguns alumnes patissin les burles i el menyspreu dels companys, que els pispessin l'estoig dels llapis, els agredissin o els acusessin d'alguna cosa injustament. Aleshores fins i tot els pares solien pensar que els havia sortit una criatura dèbil que encara havia d'aprendre a anar per la vida. Recordo que algun company de classe havia anat a judo per aprendre a defensar-se dels altres!
L'assetjament sexual, en canvi, ha passat de l'ocultació vergonyant a fer-se públic, amb les conseqüències corresponents per als culpables. ¿És un delicte més greu? L'assetjament escolar és més difícil de concretar en ningú, és més difús, però no menys greu, ateses les conseqüències per a les víctimes, que poden arribar a ser molt greus.
En tots els casos de què he tingut notícia, crec que els centres escolars s'hi haurien d'haver implicat d'una manera molt més decidida. Cal forçar-los a fer-ho. I l'única manera és fent-los més públics. De la mateixa manera que els centres on hi ha hagut casos d'assetjament sexual surten a la tele i es veuen afectats per l'escàndol, tenim dret a saber que en tal escola o tal institut es donen casos d'assetjament escolar de manera reiterada. Els periodistes hi tenen molt a dir. I les famílies. No pot ser que s'intentin rentar els draps bruts a casa. I no pot ser que els centres d'ensenyament se'n desentenguin amb l'excusa que l'assetjament no es produeix a classe, sinó al pati o als passadissos, o que el que passa a la xarxa no és cosa dels centres. Els fets parlen: no arriba al 2% el nombre de famílies que reconeixen, a les enquestes, tenir un fill o una filla assetjador. No ho podem continuar amagant.
