07/01/2022

Remordiments

2 min

"Mama, vens a sopar?" Qui em fa la pregunta és el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3, ara mateix, gairebé, el meu únic company de pis una setmana sí una setmana no. El major d’edat a càrrec (MEC) número 2 entra i surt i fa la seva vida de vint anys i és un company de pis teòric i retòric però poc present.

Rebo la pregunta amb remordiments perquè li diré que no, que soc a casa la Kras explicant-nos la vida, ara que és dissabte. I que vindran la Laura i l'Imma i que no m’ho vull perdre. I mentre concentro altes dosis de mala consciència en mig mil·lisegon, ell em deixa anar: "T’ho dic perquè jo em tancaré a jugar amb l’ordinador amb els meus amics i menjaré la pizza allà". O sigui, que li faig nosa, i ara l’espai de culpa descafeïnada, desnatada i uperitzada, perquè els remordiments són una altra cosa, és ocupat per una mena d’indignació. I estic a punt de dir-li que ja podria trobar-me a faltar. Que coincidim per dinar i sopar entre setmana i que, no sé, podríem veure una pel·lícula junts. Però sé què em respondrà "Nah!", així que la microcentèssima de segon que queda perquè s’acabi el mil·lisegon de semiindignació la utilitzo per rectificar la meva rèplica, i ho deixo anar: "Genial. Jo em quedo a casa la Kras. Ja saps que estic a cinc minuts". I amb l’excusa que en realitat estem a uns escassos quatre-cents cinquanta metres, segons Google Maps, els remordiments gairebé s’esfumen.

Quan ric de gust amb les meves amigues, d’una manera que quan ets adolescent penses que només podràs fer-ho llavors, i miro l’hora, i veig que ja toca tornar però encara no, encara una mica més, rumio que demà li diré al MEC número 3 d’anar a on sigui junts. Però no voldrà. Potser li proposaré de cuinar el que sigui junts. I sospito que tampoc el podré enredar. I em conformo amb seure junts a taula, menjar i explicar-nos la vida i preguntar-li per la realitat augmentada, que ara li interessa. Sí, ho faré així. Els pocs remordiments acaben de fugir i jo torno a riure. Per si les mosques li envio un missatge al MEC número 3: "Tot bé? Jo ara vinc". Triga deu minuts de rellotge a respondre i ho fa amb una emoticona d’un dit enlaire. D’acord, no em necessita. D’acord, no necessito els remordiments. Només una miiica, que em donen un poc de gustet. Visca la vida.