Quan tot recomença

És al setembre quan tot recomença. El curs, el meu nou any, que vaig néixer un setembre, jo. La feina, els projectes, les ganes de tastar una vida nova. De progenitora, també. No de fer-ho millor, sinó de no fer-ho pitjor i, si es pot, una mica diferent, perquè els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) també recomencen. 

Recomenço amb un llibre nou, el número cinquanta, i és una xifra prou considerable per recordar que vaig començar a escriure llibres al mateix moment que vaig començar a exercir de progenitora. La maternitat em va regalar una dosi d’energia creativa insospitada, perquè quan ara hi penso em pregunto com coi m’ho vaig poder manegar. Tinc poques respostes. En tenia moltes ganes. No podia evitar-ho. I aprofitava cada segon que tenia per a mi, entre criança i feina i vida personal, per seure a l’ordinador i escriure primer una història i després una altra i vint-i-dos anys després n’han resultat cinquanta.

Té truc, esclar. Eren històries curtes o no gaire llargues. Tant com em permetia la concentració dispersa d’aquells temps que van ser llargs, que he tingut tres MEC. No és casualitat que pogués enfilar llibres més llargs quan ells ja eren adolescents. I tampoc que durant el primer any de divorci només pogués escriure a penes un conte curt que em va costar igual que un que ocupés el triple o el quàdruple. 

Escriure em dona vida i, per molt que em costi, quan m’hi poso revisc. Per això durant el confinament vaig ser capaç d’escriure’n dos: el primer llibre de ficció per a adults, que encara està acabant de coure’s, i una novel·la infantil, la que ara publico i que m’agrada explicar-vos, més enllà que sembli un espai d’autobombo. No és això, ho prometo. És l’alegria de dir que he continuat. Que tinc més projectes al cap que vaig rumiant a poc a poc. Em preocupo si no és així. No seria jo. I aquest llibre, El llenguatge secret (Edebé), ja el duia dins de feia anys, quan un dia l’Anna em va explicar que la Jana, la seva filla, quan era petita i s’enfadava, es treia els implants coclears (és sorda i gràcies als implants pot sentir i fer vida normal) per protestar a cop de silenci. La Jana i l’Anna són dues campiones i si escric també és per convertir en ficció el seu coratge. Si us ve de gust, espero que el gaudiu. Bona entrada d’any!