LA PITJOR MARE DEL MÓN

La vida és un Carnaval

El 26 de gener vaig presentar el meu darrer llibre, la novel·la juvenil 'Cor de cactus i altres formes d’estimar' (Editorial Cruïlla) d’una forma poc tradicional. A la novel·la, la protagonista i els seus amics passegen una amiga per tot Barcelona dins un carro de súper, com si fos una limusina low cost. I així vaig irrompre a la sala, dins un carro de súper, empesa pels escriptors amics Martín Piñol i Laia Soler, al so de la cançó de Celia Cruz 'La vida es un Carnaval', un himne personal que juga un paper especial a la trama del llibre.

Havia avisat els menors d’edat a càrrec (MEC) de les meves intencions. I de fet ells van actuar com a “col·laboradors necessaris”. El carro me’l van proporcionar ells. I el MEC número 2 va ser convidat a baixar el carro de casa nostra fins a la llibreria FNAC del Triangle. Això sí, a canvi d’un astut xantatge emocional i de la promesa d’un sopar en un restaurant de kebabs. L’altra col·laboradora necessària va ser la MEC número 1. Ella i la Joana, una gran amiga seva, fa temps que formen un duo de punxadiscos, les PDZitas, que em va servir d’inspiració per al llibre. I van ser tan amables de punxar música durant tot l’acte, especialment en el moment de l’intent exitós de gran entrada. Per aconseguir-ho no vaig dubtar a tornar a activar el xantatge emocional i un suborn alimentari, aquest cop en forma de convidada a un restaurant de pasta italiana.

RIURES I VERGONYES

El MEC número 3 em feia patir. ¿Quina cara faria quan veiés la seva progenitora asseguda dignament en un tamboret, dins un carro de súper, al ritme de la Celia Cruz, saludant com una Queen Elizabeth I qualsevol, i llançant punts de llibre al públic? Per prevenir el cop el vaig convidar a gofres. I mentre actuava amb el màxim glamur i dignitat possibles l’espiava de cua d’ull. Va riure. I va seguir divertint-se quan, ja asseguda a la taula, vaig respondre a les preguntes del Martín Piñol i la Laia Soler, amb el màxim de sentit de l’humor. De fet, quan li vaig preguntar què li havia semblat, em va respondre que havia rigut molt, no com aquella vegada que m’havien donat un premi i que va trobar que l’acte havia estat una llauna.

A la presentació vaig deixar molt clara la influència dels tres MEC. També l’alegria perquè els puc monetitzar i treure’n algun rendiment econòmic que m’ajudi a pagar vambes esbotzades, còmics manga, macarrons i títols de transport. Sé que quan ho deia s’haurien amagat sota una taula. Igual que quan vaig insinuar públicament que algú no endreçava. Ho entenc. Tot i que per molt que remuguin ells saben qui soc i m’ho perdonen. Però també sé que els va agradar sentir dir que me’ls estimava molt, malgrat fer-ho en mode irònic. Perquè ells saben que al marge de la ironia aquesta és una gran veritat.