Porta'm a casa
Un cop passada la diada de Sant Jordi ha arribat el moment de posar una mica d'ordre a casa meva. I no, no parlo de tenir-la mínimament endreçada, que això, quan convius amb un adolescent, és una lluita perduda. Em refereixo a l'ordre de prioritats per decidir quin llibre té preferència quan arriba l'hora de deixar-se gronxar abans de fer nones. La cosa seria senzilla si no fos perquè, com de costum, ens hem deixat portar per l'eufòria. Com cada any hem tirat de veta i aquí em teniu ara, fet un mar de dubtes, envoltat d'un escampall de possibilitats que demanen decisions dràstiques.
Normalment en aquests casos el meu modus operandi passa per la promiscuïtat absoluta. Em deixo una pila de llibres a la tauleta de nit i els vaig intercanviant com qui canvia de calçotets o de canal de televisió, depenent de l'estat d'ànim. Ja us aviso que barrejo lectures sense massa criteri, passo dels whodunnits (llibres policíacs) a les biografies de música pop plenes d'excessos i penediments, passant pels reculls d'articles o algun clàssic que demana ser rellegit ara que se suposa que tinc una mica més de seny. I, tanmateix, dins d'aquest batibull, sempre hi ha una lectura que a poc a poc se'm va aferrant a la pell i acaba agafant prioritat absoluta.
Enguany la guanyadora és una novel·la austera i enlluernadora de l'autor de la magnífica Intemperie, l'extremeny Jesús Carrasco. El llibre es diu Porta'm a casa i amb un llenguatge precís i preciós parla de moltes coses, però sobretot de la complexitat de les relacions paterno-filials, de com poden ser aixopluc i escalf però també teranyines, lligams invisibles que t'immobilitzen de manera sorda i silenciosa. D'aquests pares que volen passar un testimoni regat amb uns paràmetres que el pas del temps ha fet obsolets, d'aquests fills que els abandonen per tal de teixir la seva pròpia història, tot i saber que estan trencant un vincle ancestral. No patiu, no us penso estripar la trama, només dir-vos que és d'aquells llibres que et deixen pòsit, que et fan pensar en els teus, els que malgrat ser lluny o haver marxat per sempre et fan companyia a temps complet, amb la intensitat que provoquen les coses importants, les que, vulguis o no, com els vincles familiars, són per sempre.
