14/01/2017

El culpable

2 min

La dinàmica és sempre la mateixa. Estic llegint un llibre, probablement en anglès, fent veure que ho entenc tot, quan de sobte m’adono que porto cinc minuts bons gratant-me el clatell com un desesperat. No pot ser. No és possible que tornem a estar altre cop al mateix lloc. Sobretot perquè fa menys de dos mesos de l’últim cop. I tot seguit, aguantant a dures penes la glopada de ràbia que em puja gola amunt, contenint els renecs que se m’amunteguen entre les dents, dirigeixo la meva indignació al propagador habitual, aquest nen aparentment inofensiu que està planejant un atac despietat a Clash Royale amb boles de foc, trabucaires, gegants i globus bombàstics. És evident que és ell, no en tinc cap dubte, però ho vull comprovar abans de dir-li quatre coses. Sigil·losament m’hi acosto per darrere i com un llampec li passo la pinta de pues minúscules pels cabells. Quan la trec ja no queda cap dubte de la magnitud de la tragèdia. El seu cap té més vida animal que la selva de Borneo i el Zoo de Barcelona junts. La mare que el va parir. Sé de memòria el que ve ara i em fa més peresa que treure les escombraries a la nit: canviar tots els llençols i tovalloles, rentar-ho amb aigua bullint i, cosa que és pitjor, tornar a ruixar-nos amb aquella loció tan fastigosa que et deixa els cabells oliosos com una paella mal rentada.

Sí, ja sé que això és el pa de cada dia i que, malgrat l’opinió generalitzada, tenir-ne no té res a veure amb la qualitat de la higiene del nen. I aquí ve el que més em cou, que malgrat la fumigació minuciosa del meu nen demà quan torni a l’escola tornarà a empaitar les nenes al pati o jugarà a curses amb els nens o a fotre’s de lloros al rocòdrom, i en alguna d’aquestes activitats algun company, amb la generositat que caracteritza aquestes edats, li tornarà a regalar una nova colònia d’animalons capil·lars. I per aquí ja no hi passo. No penso tolerar una nova invasió. Per això he dit a la meva dona que a partir d’avui aniré jo a buscar el nen a l’escola. I aquí em teniu, fent veure que faig conversa amb la resta de pares i mares. Pobres infeliços. No saben que en realitat estic repassant cadascun dels seus fills tan bon punt surten de classe. Tard o d’hora algun d’ells es delatarà, anirà cap a nosaltres i tot agafant el berenar es gratarà el clatell lleugerament. I quan això passi, el pes de la meva ira caurà sobre ell. Que es prepari.

stats