Avui aprofitarem la columna de l’Oxitocina de Catalunya Ràdio al Criatures per fer una denúncia. O, més ben dit, per demanar auxili. O no, no, no... per salvar tot de persones de diferents edats i procedències que viuen en un estat letàrgic i no poden percebre els senyals que els envien els sentits. Exacte, sí, això. Intentarem arrencar del món abstracte aquests cervellets adormits i portar-los al real perquè així tots puguem viure millor.
Les personetes aquestes de què parlem creiem que tenen problemes de visió. Acostumen a no veure els que pugen al vagó de tren on estan assegudes. No els veuen o bé no saben diferenciar una persona gran o una dona embarassada d’un jove atlètic. Tampoc s’adonen que el seu seient és d’un altre color i que a sobre hi tenen enganxat un cartell que diu que són “llocs reservats”. Però bé, potser el que els passa és que no saben interpretar les icones que hi ha en aquests cartells: una figura amb una crossa, una altra amb un nadó als braços, una dona embarassada i un home amb un bastó. Podria ser que aquesta mena de zombis tinguessin un altre llenguatge i aquests dibuixos els fossin irreconeixibles.
Un altre problema que tenen és que estan molt cansats. Necessiten sempre agafar els ascensors i ser els primers a pujar-hi. Sovint els que van amb cotxets de criatura o els que tenen dificultats de mobilitat s’han d’esperar al segon o tercer viatge pacientment, fins que els cansats han arribat al carrer. I, ai las, si els fas algun comentari o alguna cara de desaprovació! Et titllaran d’exagerada o maleducada. Potser és que, altre cop, no han sigut capaços de veure l’adhesiu de l’ascensor que diu que és d’ús prioritari per a cotxets i cadires de rodes. ¿Hauríem de fer donació d’ulleres graduades?
No sabem quina és la solució, però quan diàriament vivim totes aquestes situacions ens desencantem amb la societat. Si no som capaços de fer aquests petits gestos de generositat, si tots amaguem el cap sota l’ala per no perdre privilegis, si la mandra pot més que el civisme, què ens espera com a espècie? Creiem que els detalls quotidians són els que expliquen com som i també els que configuren el nostre món. Però llavors, ¿tots aquests zombis són males persones? Si és així, el món n’és ple! Esperem que no i que algun dia es despertin.
