29/06/2022

La piscina invasora

2 min

Escric aquest article contemplant un paisatge idíl·lic que passo a descriure per provocar atacs d’enveja galopants: una piscina, dues hamaques, gespa, amigues i, per sobre de tot, pau. Una pau que no sé si conservaré quan torni d’aquestes vacances amb l’Imma, la Laura i l’Eli. El motiu? Una piscina invasora que amenaça amb expandir-se al pati de casa.

No tinc res contra els mètodes per fer-se passar la calor. I, de fet, la piscina on m’he banyat fa escassos minuts em sembla meravellosa, sobretot perquè m’hi puc banyar sense fotre ningú.

La refotuda piscina invasora de la qual parlo és un tros de plàstic que acostuma a estar d’oferta en hipermercats, i, ai, les ofertes les carrega el diable. L’estiu passat, un dilluns que entrava al meu torn de la casa familiar (coses del divorci) i vaig sortir al pati de casa a respirar l’estiu, gairebé em quedo sense respiració quan en comptes de la taula i les cadires hi havia una piscina inflable. Una piscina inflable en una casa amb tres elements de, llavors, vint-i-un, dinou i quinze anys, no de dos, sis i vuit anys!

On era el meu espai meravellós per esmorzar i sopar a la fresca? Qui era el responsable d’aquell contuberni espantós? Doncs la major d’edat a càrrec (MEC) número 1, el major d’edat a càrrec (MEC) número 2 i el MEC número 3, amb el vistiplau del pare de les criatures. Sé que els MEC ho van fer durant el seu torn perquè tenen clar que jo no els ho hauria permès. I, de fet, no vaig parar fins a apartar aquell horror de plàstic amb aigua bruta de fulles i de tot al racó menys molest del pati. Va costar, perquè no volien i reivindicaven no sé què de democràcia. I va fer falta que utilitzés la força física que tinc (i que tant m’avergonyia de petita; les nenes són fleumes, en teoria) per arrossegar-la jo mateixa al racó de pensar.

Una agulla fina i punxeguda

Abans de marxar al paradís on soc ara, el MEC número 2 ja va insinuar que aquest any volia tornar a instal·lar la cosa de plàstic amb aigua. El vaig fulminar amb la mirada i el vaig amenaçar fortament amb desheretar-lo. I vaig fer el mateix amb el MEC número 3, per si de cas. Però ara que falten pocs dies per tornar tinc neguit. Per sort m’he comprat un fermall amb una agulla fina i punxeguda, molt punxeguda, en un mercat ambulant que em pot fer molt de servei. He, he, he.