El perill de les proves innecessàries

Per què no ens fem cada any una radiografia? O una analítica completa, un electrocardiograma, una ressonància magnètica... ¿No seria meravellós poder detectar a temps els càncers de pulmó o de pàncrees, la leucèmia, la diabetis, el lupus o la colitis ulcerosa? 

Imaginem una prova molt bona, amb una sensibilitat del 99% (és a dir, només un 1% de falsos negatius) i una especificitat del 99% (un 1% de falsos positius). El pacient té símptomes bastant clars, i la probabilitat que tingui la malaltia en qüestió és del 60%. Entre mil pacients, hi ha 600 malalts, dels quals la prova en detecta 594; i 400 persones sanes, entre les quals hi ha 4 falsos positius. Total, 598 persones amb la prova alterada de les quals el 99,3 % (valor predictiu positiu) estan malaltes de veritat. 

Si els símptomes no eren gaire clars, diguem que només el 10% dels pacients estan malalts. La prova detectarà 99 dels 100 malalts i 9 casos positius entre els 900 sans. 108 en total, amb un valor predictiu positiu encara del 91,7%.

Però si es fa la prova a gent a l’atzar, dels quals només 1 de cada 10.000 estan malalts, detectarem un malalt de veritat i mil falsos positius. El valor predictiu positiu serà només del 0,1%. Mil persones completament sanes s’hauran de fer proves molestes o perilloses per confirmar el diagnòstic, passaran setmanes de preocupacions, poden patir efectes secundaris i la seva vida pot quedar alterada per sempre (“Haig d’anar amb compte, fa uns anys em van detectar un principi de...”).

I encara falta que el diagnòstic, si es confirma, allargui la vida. El diagnòstic precoç només és útil quan el tractament precoç és més efectiu. Si no hi ha tractament, o si el tractament és igualment efectiu quan la malaltia està més avançada, no hi ha cap pressa. Imaginem que haig de morir de càncer als 80 anys. Si em diagnostiquen als 78, sobreviuré dos anys. Si em diagnostiquen als 70, sobreviuré deu anys. És fàcil dir que “els pacients diagnosticats precoçment tenen millor pronòstic”, però en realitat he mort igualment als 80, i només he passat més temps angoixat i amb els efectes secundaris del tractament. Cal que em demostrin que no moriré als 80, sinó als 85, i això només passa amb unes quantes malalties molt concretes.

Les proves mèdiques injustificades són inútils i perilloses.