Com participar a la millor cursa de Fórmula 1 del món

BarcelonaDe petit, no hi havia una manera més eficaç de desenganxar-me de la tele que quan hi retransmetien curses de Fórmula 1. La combinació entre els vehicles hiperveloços –que la meva vista limitada amb prou feines podia detectar–, els comentaris flipats dels locutors i la pudor imaginada de benzina m'allunyaven de la pantalla en qüestió de segons.

Fins fa tres setmanes, la Fórmula 1 i la meva vida han avançat com dos rius paral·lels, sense cap possibilitat factible ni latent d'acostar-se. El canvi va arribar gràcies a un regal d'aniversari pels sis anys d'en Marcel. Les mans emocionades d'una de les seves àvies van extreure els dos cotxes de Fórmula 1, un de vermell i un altre de blau, de la gran caixa en la qual havien reposat fins llavors. Tan aviat com els comandaments van ser degudament carregats amb piles que va caldre pescar de calaixos remots, els cotxes van fer unes quantes voltes de reconeixement per la sala d'estar abans d'endinsar-se en la foscor del passadís. En Marcel va perdre l'interès en aquella nova joguina en un tres i no res, delerós de dedicar tota la seva atenció al següent regal.

L'endemà a la tarda, un cop superada la festa d'aniversari com qui deixa enrere una grip esgotadora, va arribar el moment d'anar fins al parc amb en Marcel i la Joana. Mentre recollia els cotxes de Fórmula 1 del terra se'm va acudir que podíem emportar-nos-els. El parc em va semblar un bon lloc perquè els nens fessin córrer els vehicles en llibertat. En tenien un per cadascun, detall que reduïa el percentatge de possibilitats que els cotxes motivessin una baralla: només calia que un volgués fer córrer el vermell i l'altre acceptés el blau.

Quan hi vam arribar gairebé no hi quedava ningú. Vaig deixar els cotxes damunt la part asfaltada. En Marcel va triar conduir el vermell perquè des de fa un mes s'ha convertit en el seu color preferit. A la Joana –miracle– li estava bé el blau, però no acabava de sortir-se'n amb el comandament –acaba de fer dos anys–.

–Condueix papa –em va demanar.

–Segur que no ho vols fer tu?

–La Joana no vol. Papa sí.

No em quedava més remei que assumir el paper de pilot de Fórmula 1. Era la primera vegada que ho provava. Una pilota de nervis em va esclatar a la panxa quan vaig prémer un botó i el cotxe va sortir disparat. Aquell primer contacte va ser més trepidant del que creia, sobretot a partir de la irrupció del vehicle a la part de sorra del parc. Mentre provava d'atrapar el Fórmula 1 vermell del Marcel, el meu cotxe va acabar agonitzant panxa enlaire en un sot.

–Podríem fer una cursa –va proposar ell.

–Una cursa, sí –va replicar la Joana. I tot seguit, va afegir–. Què és una cursa, papa?

Vaig provar de donar-li una explicació que no inclogués guanyadors i perdedors, però de seguida ho vaig deixar córrer. El més útil era, potser, que ella mateixa tragués les seves conclusions mentre posàvem en pràctica el que vam batejar com "la millor cursa de Fórmula 1 del món". Tots tres ens vam col·locar rere una línia de sortida que vam dibuixar a terra, el Marcel es va ocupar del compte enrere –que va haver de repetir perquè en comptes de restar números els sumava–, i finalment el cotxe vermell i el blau van arrencar a córrer. Com que no volíem arriscar-nos a perdre el senyal, tots tres corríem darrere els cotxes. En alguns moments ens costava no avançar-los, però llavors alentíem la marxa: havien de ser ells, els protagonistes. Nosaltres ens limitàvem a acompanyar-los, i deixàvem anar algun crit quan es desviaven de la ruta, quan s'encallaven o quan algú premia per error el botó de la marxa enrere.

La cursa va durar ben bé un quart d'hora, i es va acabar sense cap cerimònia, quan ens vam despistar perquè acabava d'arribar al parc un dels nostres gossos preferits. Després que l'animal ens llepés tant com va voler, li vam tirar la pilota de tenis que ens va deixar l'amo. El gos es va dedicar a perseguir-la, esperitat com sempre, fins que es va fer l'hora de tornar a casa. Ens en vam anar sense ser del tot conscients que participar en aquella cursa caòtica i sense cap vocació competitiva –la millor cursa de Fórmula 1 del món– ens havia fet feliços.