On i quan s’ha de parlar de la mort?

De vegades parlem sense pensar gaire. I en aquests dies que vivim ens tocarà, més que mai, parlar de la mort; una demanda que sovint es dirigeix cap a l’escola. Evidentment, si parlem de la vida cal parlar de la mort, però no li correspon a l’escola afrontar aquest tema de manera curricular. No cal publicar llibres sobre com explicar la mort sinó pensar com cada persona, cada família, parla de la vida i, per tant, de la mort. Un tema que evitem fins que arriba.

Amb la pandèmia del covid-19 s'han fet públiques i visibles les morts de moltes persones, la majoria persones grans, i això ens condueix a haver de parlar de la mort com si fos una novetat. ¿Sabem quantes persones grans moren cada any per la grip? No. Perquè és un tema íntim que sovint va acompanyat del comentari “Esclar, amb l’edat que tenia...”

Ara, quan ens puguem començar a retrobar amb la família, hem de poder compartir amb la canalla el fet que s’han mort àvies i avis. Vull pensar que a casa ja n’hauran parlat, però ens haurem de preguntar què han dit i com n'han parlat, perquè és un tema que està molt vinculat amb les creences, els sentiments, les pèrdues i les idees del cicle vital: naixement, maduresa, adultesa, vellesa i mort. No és cap invent; és una realitat i s’ha de contextualitzar amb les creences familiars i culturals, i justament per això no es pot afrontar com una obligació institucional.

¿És que hi ha algú que creu que si no se’n parla no existeix? Pensament màgic. ¿Hi ha algú que pot parlar de tot el que passa al món (refugiats, guerra, fam, pobresa...) al marge de la mort? ¿És que donem a la canalla la idea que els telenotícies són com els jocs d’ordinador, on es mata només virtualment? 

Cal parlar de la mort sense descafeïnar-la i cal posar el tema sobre la taula no com a xerrada sinó amb els comentaris pertinents quan els sorgeixin les preguntes, quan visquin una mort propera. Ens agradi o no, la mort és irreversible i quotidiana. Així doncs, cal posar sobre la taula un tema que ha d’assumir cada persona i respondre les preguntes dels infants. Com podem pensar que els infants i adolescents podran construir la idea del cicle vital si no els parlem de la mort? ¿Encara hi ha algú que no té clar que la mort forma part de la vida?

Certament tenim un problema si esperem o demanem que algun col·lectiu planifiqui cursos, cursets, manuals o altres andròmines per resoldre el tema i, sisplau, no deixem que siguin els infants els que ens donin respostes. No els toca. Ens poden dir com ho veuen i com ho senten, i sobretot ens han de poder fer les preguntes que els suggereix el tema, però no són ells els que ens han de dir com cal interpretar-ho.