La nova escola i la generació Netflix

Aquesta columna serà la darrera per un temps. Necessiteu descansar de llegir-me. Venen uns mesos de calma relativa entre incerteses diverses. Jo m’aturo i vosaltres tindreu temps per obrir altres finestres lectores. Però, ho sento, acabaré repartint consells educatius, amb mirada adolescent.

Crec que ara l’actitud més sàvia és tractar de construir futurs i pensar poc en el passat. Ara hem d’imaginar en lloc d’acceptar normes i regulacions grises. Ni la simplificació ni la certesa (que no han existit mai) no tornaran. I educarem enmig de la complexitat, sense blancs ni negres, sense amics i enemics, pensant entre dubtes per cercar respostes, aplicant els criteris científics però dubtant de la ciència, després d’haver descobert que som interdependents i hem de construir respostes compartides (i si és possible comunitàries).

Als tres mesos sense escola se n’hi sumaran dos més i, per molt que desitgem oblidar-nos de les criatures, no podem enyorar l’escola que us oferia control i bones notes. Un cop comprovat que hem de fer escola junts (famílies, mestres, altres professionals), dediqueu alguna estona a imaginar una escola compartida. No pot tornar la mateixa amb més professors, no, que ja estava profundament en crisi. L’escola no hauria de tenir més aules sinó diversitat d’entorns educatius. No hauria de fer classe a distància sinó educar en clau digital i amb diversitat de presències adultes, també en l’entorn virtual. Una escola centrada en la tutoria, en l’acompanyament educatiu, compartit amb altres adults pròxims.

Les crisis significatives poden generar noves lectures de la realitat i també noves formes d’educar en lloc de conduir-nos a recuperar velles seguretats. Per això acabaré recordant un text recent: “Som davant de la generació Netflix, que en bona part té «vides de sèrie», vides que acaba prescrivint el mercat (amb interessos que no són els d’educar). Podem tancar els ulls a tots els pornos (tot allò que no ens agrada) que entren en les seves vides, però el que aconseguirem és que es quedin sols i perduts. La nostra negació de la realitat tan sols crea soledats (sense adults, sense criteris, sense valors). No cal convertir-se en adolescents, només hem de ser adults que fan l’esforç d’ubicar-se dins de la seva pell”.