No volem ser triomfalistes…

Però en serem una mica, una mica de res, perquè intuïm que hi ha qui ens voldrà amargar la festa i no en tenim ganes. Ho escriurem clar i entenedor: vivim encara un temps estrany, de pors antigues que semblen noves, un temps de crisi psicològica, social i econòmica que ha portat molta gent fins al llindar de l’abisme. Una realitat ben descarnada gràcies a la pandèmia, però tot el que ara ens aterra existia ja ahir, abans de l’arribada del monstre. Oportunitats? Ja ho veurem, però si mirem el present no podem tirar coets ni obrir aquella ampolla de cava que guardem per a una gran celebració.

Malgrat tots els malgrats, l’escola ha fet el que li tocava fer, perquè en un context tan impensable com surrealista ha sabut preservar el bé més preuat: la presencialitat corporal, és a dir estar junts i aprendre junts. A tall d’anècdota: visitàvem una escola perquè ens havien convidat a parlar d’un llibre nostre que els nens i nenes havien llegit. Quan s’acaba la sessió i estem caminant cap a la sortida veiem un lavabo i hi anem a fer la feina que imposa la nostra naturalesa. Surt un nen escopetejat de la classe: "On aneu?" "Doncs al lavabo", responem. "No, a aquest no, que no és el de la nostra bombolla!" 

El grup ha esdevingut bombolla, i això ha comportat adaptacions, readaptacions i tornar-se a readaptar sempre amb la incertesa de què passarà demà. Quan ha calgut s’han fet classes virtuals i quan la situació ho ha permès la bombolla s’ha desplaçat a través de patis dividits per zones, pendent del gel hidroalcohòlic i de les pistoletes que permeten saber la temperatura. En general, repetim que en general, tothom ha fet cas de les instruccions. Això sí, com que ni som ni actuem com els soldats, quan ha estat necessari també hem denunciat allò que s’hauria pogut fer més bé. Hem de reconèixer que mantenir els centres educatius oberts era una aposta arriscada amb la qual l’administració se la jugava, se la jugava molt. Poseu-hi tots els peròs que vulgueu i demanem tot el que sigui necessari per poder fer front al curs vinent més previnguts. Però ara, quan just acaba aquest curs, podem afirmar que tot plegat ha sortit prou bé, fins al punt que potser és el moment d’aparcar les picabaralles habituals per mirar-nos de fit a fit i somriure i dir-nos: "Ei, que ens n'hem sortit!"