No pot ser

BarcelonaNo pot ser que ara, després de tot l’enrenou que ha provocat la pandèmia a nivell escolar i social, ens trobem amb noves muntanyes russes provocades per la mateixa administració. No pot ser que el desgast físic i mental de tothom que des de l’aula ha fet sovint l’impossible per mantenir una certa normalitat tingui com a colofó un final de curs problemàtic com pocs, amb la previsió d’un inici de curs difícil, desorganitzat i desanimador. No pot ser que per amagar les vergonyes circulin tres vídeos que són la riota de tothom. No pot ser.

Hi ha qui no està fent bé la seva feina. El primer responsable és qui ostenta el poder: la conselleria d’Educació. Segur que han fet molta feina; fins i tot no dubtem de les bones intencions. Però el que és una evidència lluminosa és que no han sabut explicar-se amb calma, ni deixar el temps que sempre cal perquè les novetats es paeixin i no vagin acompanyades de tanta improvisació. Hi ha hagut molta precipitació i l’escola reclama temps més lents, més pausats. Els centres educatius s’assemblen als remugadors: són de digestió lenta. Els sindicats també tenen la seva part de responsabilitat, perquè la legítima exigència de canvis s’ha de fer de manera esgraonada i amb una capacitat d’escolta més fina.

Per tant, cal tornar a seure i obrir unes negociacions que no s’haurien d’haver trencat mai. Seure i comprometre’s a no aixecar-se de la cadira fins que s’hagi arribat a acords que permetin sortir de l’esperpent on ens trobem ara. Negociar comporta deixar marges a la confiança, deixar de veure només el negatiu en l’altre i, sobretot, desconfiar de les estratègies de marketing que ens volen vendre el Win-Win. Tota negociació més aviat s’ha d’entendre com un Lose-Lose, un perdre compartit que ens situa en un escenari que no és el que volíem a l’inici, però que és al que podem accedir atenent les circumstàncies i, sobretot, les raons dels altres.

L’escola del nostre país no es mereix aquesta situació. És qüestió de recursos, i tant, de revertir retallades injustes, però també cal entendre que s’han de plantejar canvis profunds en molts aspectes, com ara el sistema de provisió de places, l’excés de burocràcia, l’autonomia i, també, quan i com calgui, el calendari escolar. El que no es pot acceptar és anar dirigint el carro pel pedregar, perquè ningú no en surt beneficat.