Sabem que l’escola no ho és tot. No n’hi ha prou estudiant. Els nostres adolescents haurien de llegir, i no només novel·les, sinó també assajos de tota mena i llibres de divulgació científica. Però la qüestió és que la majoria dels nostres adolescents no llegeixen, i ens hi estem acostumant. La veritat és que, gairebé tots, perden una quantitat inestimable de temps amb el mòbil i amb l’ordinador, veient vídeos ximples o parlant de la vida, sense accents ni comes, per WhatsApp. ¿Aconseguirem que llegeixin? Ho tenim difícil.
Però aleshores, què hem de fer? Què podem fer per sacsejar-los, obrir-los noves perspectives i fer-los pensar? ¿Podem cobrir amb alguna altra cosa el buit que els deixarà el fet de no llegir? Sabem que la lectura és potser l’única manera de millorar la nostra competència lingüística i que, en aquest sentit, és insubstituïble. Qui no llegeix, difícilment escriurà bé. Parlar bé ja és una altra cosa, perquè també se n’aprèn escoltant. Pel que fa a la necessitat que tenim que ens expliquin històries, el cinema i les sèries de televisió ja fan el fet, i sovint amb productes molt dignes. Però les sèries gairebé mai ens interpel·len directament. Parlen més dels altres (d’un pres que s’ha d’escapar, d’un professor de química que es dedica a sintetitzar drogues, etc.) que de nosaltres.
Però encara ens queda el teatre. El teatre reclama tant de l’espectador com la literatura escrita. Per això deixa un record tan viu. Jo no oblidaré mai una de les primeres obres serioses que vaig veure, quan tot just tenia quinze anys: el Sócrates de Llovet i Marsillach. El teatre fa pensar, fa riure i emociona. Curiosament, en aquesta època convulsa, el teatre és l’àmbit cultural més normalitzat i amb més projecció internacional. I no només resisteix l’embat de les noves formes de consum cultural i d’entreteniment, sinó que sembla que en surt reforçat pel que té de veritat i de proximitat.
Però això seria parlar per fer bonic si no us proposés alguna cosa concreta: feu la prova i porteu els vostres adolescents a veure 'Sopa de pollastre amb ordi', d’Arnold Wesker, una reflexió sobre la progressiva pèrdua de les conviccions, els somnis i els ideals polítics. La fan a Barcelona, a la Biblioteca, i l’han prorrogat fins al dia 15 d’abril. Veureu que el teatre funciona.
