El no-càstig de regar un arbre

En molts instituts les faltes injustificades o la mala conducta s’acaben sancionant amb unes hores extres de permanència al centre. La sanció consisteix, en general, a fer les feines més diverses per a la comunitat, com és ara endreçar el magatzem d’objectes perduts, escombrar les pistes esportives, netejar els pupitres o regar el jardí. Però els alumnes sancionats s’ho passen d’allò més bé. Els encanta formar part d’una brigada de la neteja que va pels pupitres esborrant penis i estelades. Se’ls veu ben feliços mentre reguen els arbustos amb la mànega i, de passada, deixen xop algun company.

Entre les sancions de la meva època, que tenien per objectiu enfonsar l’alumne en una experiència d’inutilitat i pèrdua de temps -copiar tres-cents cops un propòsit d’esmena, o estar-se una hora en silenci amb els braços plegats-, i les del segle XXI, basades en la idea del servei comunitari, hi ha una distància enorme. Però també són una mica absurdes: ara hem convertit en sanció activitats que haurien de formar part de la feina habitual als centres d’ensenyament. Que els alumnes facin de telefonistes, o escombrin, netegin, pintin, reguin o endrecin, no ha de ser de cap manera un càstig. I els primers que no ho perceben com a càstig són ells.

De manera que fem dues coses malament. Degradem feines de gran valor educatiu a la categoria de càstig i, de passada, premiem els sancionats amb unes hores d’entreteniment feliç. Que quedi clar que no proposo canviar aquestes activitats per d’altres de més dures. De fet, si la sanció consisteix a desplaçar-se al centre, o quedar-s’hi a dinar, ja n’hi ha prou. Per més que s’ho passin bé regant arbres, s’estimarien més fer una altra cosa. Es tracta que ens prenguem seriosament la necessitat d’integrar en l’ensenyament les feines en grup i al servei de la comunitat -que, més enllà del centre, també pot ser el barri o el poble-. Si volem educar nois i noies que pensin en els altres, hem de convertir aquests no-càstigs en part del programa educatiu. No pot ser que siguin una de les poques coses que els alumnes fan en equip i per a la col·lectivitat. Estan massa acostumats a pensar en primera persona del singular. Les bones notes, per exemple, només representen l’èxit individual. Em temo que si ens examinàvem del que hem fet en grup i per al grup, trauríem mala nota.