LA PITJOR MARE DEL MÓN

Sense filtres

No penjo mai fotos dels menors d’edat a càrrec (MEC) a les xarxes. I de la major d’edat a càrrec (MEC) ben poquetes. M’agrada respectar la seva intimitat, que prou faig explicant coses seves per escrit. Però a les xarxes em reprimeixo voluntàriament. Allà tothom mostra la cara més políticament correcta: el dia que els MEC van ben clenxinats, l’anada a pasturar de les famílies sense suborns ni retrets o el moment de les celebrades en què ningú s’emprenya pel que sigui. I tampoc m’interessa gaire exhibir fotos de la cara oculta de la meva vivència de la maternitat, la veritat. Ho sento, quan m’empipo no soc gaire fotogènica.

En canvi, el que sí que m’importa, i molt, és mostrar-me tal com soc davant dels MEC. No falsejar-los la meva vida, ni què sento, ni què penso. I si algú els hi pregunta, poden oferir una imatge exacta de mi. Una imatge sense filtres que edulcorin les arrugues dels ulls. Arrugues causades pels atacs de riure, d’altra banda. Mentre que el rictus i les arruguetes del bigoti solen aparèixer en circumstàncies menys propícies, com quan entro a l’habitació del MEC número 3 i per travessar-la he de fer una gimcana per superar la pilota gegant de rehabilitació (ni idea de què hi fa, allà), la disfressa de panda tirada per terra, uns mitjons pudents i radioactius que hi ha en un racó o la motxilla que hi ha en un altre.

Els MEC em senten riure amb els amics quan els duc a casa i organitzem timbes, sopars i debats. I fins i tot es veuen obligats a enviar-me whatsapps des del llit demanant, sisplau, que no armem tant d’escàndol, que així no hi ha qui dormi. I també em veuen arribar a casa trista quan les coses no em van bé. I els hi dic: “Xatos, avui el dia ha sigut una caca per això i per allò”. De vegades no els explico el motiu, però m’ho veuen igual. I també em veuen ballar sola a la cuina mentre preparo el sopar, saltant al ritme de No surrender o de Thunder Road del Bruce Springsteen. M’escolten etzibar jecs verbals contra certes persones que surten a les notícies de la tele o de la ràdio. I saben tot el que m’agrada i em fa feliç (les seves abraçades i petons, voluntaris o no) i també el que em fot a parir (que es refredi el sopar, que pronunciïn per quarta vegada la l’odiosa frase “Un moment que acabo la partida” o que l’única comunicació de la setmana hagi sigut demanar-me diners). Sí, a casa soc jo. I m’agrada.