Misserejar

Un dels plaers que han desaparegut dels carrers d'aquest món apressat en què vivim és misserejar. No parlo de fer el xafarder, que això, per desgràcia, em temo que no es perdrà mai de la vida. Em refereixo a mirar amb curiositat sana la gent del teu voltant. Observar posats i inventar-te la vida que s'amaga sota aquesta munió d'ulls que sobresurten de les mascaretes antipandèmia; imaginar si somriuen, baden o es mosseguen el llavi amoïnats. Desxifrar els seus secrets repassant la samarreta que porten, els texans estripats, les butxaques plenes de coses petites.

No, ja fa molts anys que mirar la gent no cau bé. Queda insolent, agressiu, de maleducat. Qui més qui menys tots mirem a terra, no sigui cas que algú s'incomodi o ens faci un gest desagradable. Les dones potser ho saben millor que ningú. Contínuament han de reprimir la seva empatia amable, no fos cas que sigui rebuda com una invitació a vés a saber què, esquivant l'esguard d'un desconegut interessant per no prendre mal o en el millor dels casos patir la tabarra d'un conquistador de pa sucat amb oli.

Jo, badoc de mena, he de confessar que no me'n puc estar de misserejar la fauna humana. Potser per això gaudeixo tant a les grans ciutats, on no conec ningú i on trobes rostres fascinants de totes les races i condicions. M'enlluernen molt més que els paisatges i monuments que omplen les guies de viatge. I reconec que des d'un temps cap aquí gaudeixo d'aquest plaer més que mai. Sembla mentida, però ara ningú es molesta quan l'observo encuriosit, quan intento esbrinar el seu accent o si porta el cabell tintat. No, no és que la gent s'hagi tornat amable en sec. És que estan mirant el mòbil, compulsivament. Al metro, al tren, al bus, al carrer, fent el cigarret davant de la feina, al restaurant, fent cua a la botiga o al bar. A reunions, concerts, cues a la carretera o trobades d'amics. Ningú mira endavant, no cal patir. Podries afaitar-te les celles, portar un bigoti postís o una faldilla plisada que ningú se n'adonaria.

Ja m'està bé. Que segueixin abduïts dins el pou de la seva pantalla líquida, ja s'ho faran. Jo, si no us sap greu, seguiré embadalint-me amb l'espectacle de la gent que no conec, la que mai em mira. Pobrets, no saben el que es perden.