La meva mare

La setmana passada vaig parlar del meu pare i avui ho vull fer de la meva mare. Fa mesos que viu en una residència. Pateix una demència severa i a casa ja no s’hi estava bé, s’angoixava i patia. Per als meus germans i per a mi la decisió va ser clara, però no fàcil. Clara perquè era el que ella necessitava i perquè la residència ens donava (i ens dona) tota la confiança. 

L’atzar, la fortuna o el que fos va voler que em toqués a mi ser la persona que va baixar amb ella del cotxe, agafar del braç aquell ocellet en què s’ha convertit la meva mare i que entréssim juntes per primer cop al lloc on ha anat a viure fins que es mori. L’atzar, la fortuna o el que fos també va voler que fossin tres de les meves germanes les que el dia abans anessin a fer les maletes i li expliquessin el que passaria. Va ser el tràngol més dur de tots i se’l van carregar elles. No se li podia explicar abans perquè hagués viscut un neguit difícil de pair i les meves germanes van ser prou valentes per assumir el moment.  

L’adaptació no va ser fàcil i durant unes setmanes vaig haver de deixar de visitar-la. No podia viure-ho bé. També perquè sabia que els meus altres germans hi anirien, esclar. Ara tot és a lloc. Està tranquil·la i viu la seva vida, petita i fàcil, amb certa pau. Les nostres visites l’empipen. Destorbem la seva rutina i la malaltia fa que ens ho expressi de manera políticament incorrecta. A mi ja no m’afecta. Ha costat arribar aquí, però ara ja no pateixo. Sé que està bé. Sé que la Tere que va ser ha marxat. Que aquell tro de dona de mirada intensa ha donat pas al petit ocell que camina amb passos curts i que ho entén tot i que no entén res. 

De vegades m’obligo a recordar com era quan ens tenia a càrrec seu i la diferència em produeix vertigen. I procuro de tot plegat extreure’n un doll de tendresa cap a aquesta dona que s’ha fet gran cuidant-nos i patint per nosaltres. Bé o malament, però fent-ho. 

És llei de vida que els que llavors érem menors d’edat a càrrec (MEC) ara ens fem càrrec d’ella. La meva progenitora s’hi ha resistit amb dents i ungles, però al final no ho ha pogut evitar. Ara es deixa abraçar i petonejar més que mai (quan la tornem a la seva habitació, que abans protesta) i jo me n’aprofito i li xiuxiuejo a l’orella que l’estimo, que l’estimem.