CATALÀ AMB BOLQUERS

“La mestra sempre li renya”

Gràcies a la Dàmaris Gelabert (Julivert, segons la Joana) i a una bona dosi de paciència de les mestres respectives, hem superat la castanyada (amb prou feines, un mes i mig de curs) i tant la Joana com l’Helena ja saben els dies de la setmana. Continuem sense veure-hi gaire més enllà de demà, però ja no pregunten quin dia és demà, i demà, i demà. Ara, si els dius que demà és diumenge, et pregunten quin dia és demà de diumenge. Dilluns. I demà de dilluns? Dimarts. I no acabaríem mai.

A l’escola sembla que tot rutlli. Segons elles, sempre fan cas de la mestra i no la fan enfadar mai. “Però hi ha nens que no es porten bé”. “El Roger puja a la cadira”. “I què li diu la mestra?” “Li renya”. La frontera entre aquests li i el és fina… Fa uns dies, una companya de classe “li va mossegar a l’Helena”, segons em va dir la Joana.

A elles no els parlis de complement directe o indirecte, esclar. En el seu intent de regularitzar-ho tot, sembla que substitueixin els complements animats per li i els inanimats per el. No és un mal sistema: de fet, els complements directes acostumen a ser inanimats (“Compra una poma ”) i els indirectes animats (“Compra una poma a la nena ”). Ens estalviaria algun maldecap. Perquè ¿i si en comptes d’una mossegada hagués sigut una bufa? ¿L’ hauria o li hauria pegat? Aquí, la seva norma coincideix amb la de l’IEC. Però ¿un mosquit l’ hauria picat o li hauria picat? Aquí no.

La intuïció ens hi hauria d’ajudar. Però està comprovat que varia dialectalment i amb el pas del temps. I l’estàndard es veu obligat a apostar per una opció. Com diu l’Optimot, el més fiable és consultar el diccionari. Tot arribarà. De moment, a casa, a la Caputxeta “el llop sempre li enganya”.