Mascareta, vola, vola
Doncs sí, ni que sigui temporalment, això de les mascaretes als instituts ha deixat de ser obligatori. Han passat dos anys, dos cursos gairebé sencers, i un tercer trimestre demencial el 2020. Al principi va ser dur, la distància telemàtica i el confinament. Ens va costar algunes setmanes reciclar-nos i organitzar-nos. Després, alguns companys s’hi van implicar més i d’altres menys, com també els alumnes. I al setembre tapats fins als ulls.
El pitjor va ser acostumar-me a fer classe amb la mascareta. I passar tot el matí emmascarat. Al principi tot em va semblar fred i distant, amb aquella por latent que ens havien inculcat les notícies i alguns casos propers. Uns pocs professors, fins i tot, es van posar aquelles pantalles de plàstic, amb què semblaven fumigadors extraterrestres. Ni obrint portes i finestres i netejant mans i taules ens hem pogut estalviar molts contagis i confinaments. De tot tipus, individuals, de grup i de grup amb professors.
Amb els mesos els alumnes també es van anar relaxant i les mascaretes, subtilment, queien per sota el nas, preparat per al bastonet dels antígens. En el meu cas, el virus va entrar amb el menjador escolar del meu fill. I cada família va acabar amb algun positiu proper.
Finalment, les mascaretes han caigut, però professors i alumnes hem hagut d’adaptar-nos a la nostra manera. Una d’aquelles absurditats del dia 19, després de Setmana Santa, en què els de l’ESO es podien treure la mascareta, però els de batxillerat i els professors no, fins al dia següent. Va passar just el contrari. Els de batxillerat es van avançar i els més petits encara anaven amb la prudència i les recomanacions dels pares. Després hi ha els que no volien treure’s la mascareta per vergonya. Jo, a l’aula d’acollida no me l’he treta perquè estic molt a prop dels alumnes, però en les de batxillerat sí. He de confessar que, tot i que en tenia ganes, em va costar fer el pas. Quan em van veure la cara em van aplaudir. I jo me’ls vaig mirar i per primera vegada en dos anys els vaig veure sencers, amb els seus somriures, diferents del que veia en aquella petita foto de passar llista. Alguns més lletjos i d’altres més guapos. Una experiència molt estranya, perquè t'adones que encara no ens coneixíem del tot. Espero que els contagis no es disparin, que almenys ens deixin acabar el curs en pau, perquè costa molt perdre drets quan finalment els has pogut recuperar.
