Biografies

Només hi ha una activitat que m’agradi més que escoltar música, i és llegir. Mai agrairé prou als meus pares que em fomentessin la dèria de submergir-me en pàgines que em transporten a universos fascinants i al mateix temps aliens a la meva vida quotidiana. També reconec, però, que, com la de tothom, la meva manera de consumir llibres és personal i intransferible. D’entrada, sempre m’ha agradat empassar-me diferents textos al mateix temps, barrejar estils i gèneres de manera promíscua i poc coherent. També he de dir que des de ben petit tinc certa debilitat per les biografies, ja siguin de gent que admiro i segueixo com també de gent anònima i desconeguda. Ves que no sigui per un plaer gens dissimulat de misserejar en la vida dels altres, un esperit voyeur que es deleix per saber què passa pel cap de gent que, malauradament, mai coneixeré en persona.

Tot això ve perquè si hi ha un patró repetit en la vida de la gent que llegeixo és la importància cabdal que té la relació dels protagonistes amb els seus progenitors. Amb això vull dir que la part més fascinant i sorprenent d’aquest gènere literari no són els èxits i fracassos dels personatges en qüestió. Al cap i a la fi, si tens certa familiaritat amb la seva vida i la seva obra ja tens bastant gola avall com pensen i actuen. No, el més enlluernador per a mi és la dinàmica familiar i com és d’imprescindible per entendre el seu comportament vital. I, curiosament, la majoria d’aquestes relacions són més aviat complexes i frustrants, un compendi d’incomunicació o incomprensió mútua que deixa una empremta impossible d’esborrar. Sovint em queda la sensació inquietant que els èxits dels meus herois són poca cosa més que un crit desesperat per aconseguir l’aprovació i l’atenció paternes que no van tenir de petits i tant van trobar a faltar.

A mi, que em llevo cada dia amb un projecte d’home clavat a mi esmorzant encara a casa meva, tot això em fa pensar molt, ho he de reconèixer. Vull dir que tinc prou clar que faci el que faci com a pare la cagaré força sovint. I, tanmateix, espero i desitjo que d’aquí vint anys, quan ja no m’aguanti els pets i em vingui a veure, pugui sentir dir al meu fill que potser no la vaig encertar gaire, però que no m’amoïni, que com a mínim vaig posar-hi molt d’interès.