Llocs sense canalla

Les contradiccions adultes d’avui van creixent, i això ens porta a situacions si més no curioses. Per exemple, estem situant la canalla en un lloc preeminent, com si fossin el centre del món, de manera que acabem donant-los explicacions més enllà de la seva capacitat d’entendre-les i, sobretot, cedim a moltes de les seves demandes simplement per estalviar-nos les seves protestes. És obvi que volem que “estiguin bé”, un comentari més que curiós perquè, de fet, la canalla tampoc mostra gaire satisfacció ni benestar, i sovintegen les protestes i crits tot i els nostres esforços per satisfer-los. Això ens porta a situacions i respostes que no són gaire coherents: cada vegada cal donar més explicacions, o la mateixa repetir-la més vegades, per aconseguir que la criatura, senzillament, accepti i faci el que se li demana. O potser “cal deixar-los fer” perquè són criatures i cal que tothom tingui paciència encara que sigui en un espai públic i el seu comportament no sigui l’adequat.

Però és clar que amb aquestes renúncies adultes serà difícil que les criatures puguin arribar a comprendre les regles socials o les pautes per ser en un lloc o un altre i acceptar-les. És comprensiu que hi hagi una certa flexibilitat en funció de l’edat de la criatura, però amb uns límits. Per arribar a aquest punt d’equilibri cal que la persona adulta tingui credibilitat, reguli amb serenitat la demanda infantil i, amb una certa continuïtat, pugui guiar aquest aprenentatge. Com hem arribat, doncs, al fet que hi ha molts llocs públics que posen el rètol “Lloc sense criatures”? Per què aquesta opció no només la valoren les persones que no tenen canalla a casa, sinó que es fa de manera força general? Per què s’arriba a aquesta demanda? És intransigència o dificultat per poder compartir l’espai amb la canalla? Hi ha una sèrie d’habilitats socials que cal aprendre i practicar i la canalla pot aprendre-les sempre que hi hagi un acompanyament i es practiquin: seure, esperar, demanar, parlar sense cridar massa... És important que la canalla assumeixi aquestes pautes, lògiques, per afavorir que es respecti l’espai compartit. I no ho poden aprendre només amb paraules sinó que necessiten l’exemple adult i aprendre a viure-ho no com a contenció sinó com a aprenentatge. Cal ensenyar-los a estar-se en el món perquè no en quedin exclosos.