La mirada

Hi ha una època daurada en què el teu fill et veu com un ésser omnipotent. És quan notes que cada cop que té un entrebanc, quan necessita una cosa amb aquella immediatesa tan infantil, es gira cap a tu i t’ofereix una mirada d’aquelles d’ulls oberts i desitjosos, una mirada impossible d’ignorar. Bé, de fet tampoc ens costa gaire no ignorar-la; les nostres ganes d’acontentar-los són tan grans que fem mans i mànigues per donar-los tot allò que ens demanen.

Sí, és una època bonica i especial, com aquells moments en què t’agafa la mà pel carrer i no la deixa per res del món; o quan té un malson a mitjanit i s’esmuny al teu llit i s’aferra a les teves cames tremolant i es calma. També quan està espantat per qualsevol altra cosa i li parles i es calma, o quan et diu que està cansat i que vol anar a coll i tu l’agafes i te’l carregues a sobre, malgrat saber que estaràs dues setmanes caminant com els gegants de la festa major, amb una tortícolis de campionat.

I, tanmateix, hi ha una mirada que a mi m’omple més. És aquella mirada que et fa quan la cagues, quan dius una poca-soltada de les teves. Quan agafes la bici amb ell i et fots de lloros a la primera cantonada. Quan li tornes a preguntar per les nòvies de classe per cinquena vegada en un mateix dia, o quan li poses el plat a taula i l’arròs està covat i la carn no es pot mastegar de tan cuita. També quan t’oblides de posar el despertador i us lleveu cinc minuts abans de classe i heu de marxar escopetejats sense ni tan sols esmorzar. O quan perds els papers davant la tele i insultes un pobre àrbitre amb paraules absolutament inapropiades o crides com un energumen si el teu equip fa un gol a l’últim minut de partit.

Sí, sembla un contrasentit, però en aquests moments és quan et mira i et veu tal com ets, no com un superheroi o un pare infal·lible, sinó com un pare que fa el que pot i, com deia el poeta, de vegades se’n surt. És una mirada que et diu: “Ai! Què coi en farem d’aquest pare tan desastre!” I amb aquella rialla et diu que sí, que ho sap, que té claríssim que no té un pare perfecte però que, malgrat tot, t’estima igualment. I això, amics, això sí que és amor incondicional. Us desitjo a tots rebre aquesta mirada.