Joves immortals

M’aprecio molt els meus alumnes. Alguns són grans persones i arribaran molt lluny a la vida. Pateixen les virtuts i els defectes propis de la seva generació, com totes les generacions n’han tingut.

Durant aquesta llarga pandèmia, els joves han rebut moltes crítiques. Al principi perquè no acceptaven que el confinament els impossibilités sortir de casa i relacionar-se físicament amb els amics. Alguns no es van prendre seriosament les restriccions i el fet que la majoria passessin amb símptomes lleus el virus tampoc hi va ajudar. A diferència dels nens, que fan segons la voluntat dels pares, els adolescents sempre han reclamat el seu espai i la seva llibertat de moviments i acció.

Al setembre, el curs va començar amb mascaretes, gel hidroalcohòlic i distància de seguretat, però els docents sabíem que això no es podria mantenir deu mesos. Els confinaments per positius van ser un degotall tot el curs, amb moments delicats i moments més relaxats, amb confinaments municipals, classes telemàtiques i atacs d’ansietat. La paciència de tots ells anava en proporció a les seves implicacions en els estudis. I és una evidència que la majoria estudien només per aprovar.

Tot i que alguns han fet festes sonades, i d’altres de més secretes, el curs va acabar amb una certa tranquil·litat i amb la bona notícia dels professors doblement vacunats. S’augurava un estiu alegre i festiu, i nosaltres vam repartir notes i els vam dir a reveure. Però ha sigut acabar el curs i els alumnes han fet de manera impulsiva tot el que no havien pogut fer en un any. El resultat i la conseqüència de tot això ja el sabem i ha sigut desastrós, en perjudici de tothom.

Jo, en comptes de donar la culpa als joves, que alguns en tenen i molta, també voldria dir que sense uns pares permissius i un món que fomenta l’egoisme i l’hedonisme ens estalviaríem molts efectes col·laterals. Sí, des de les escoles i els instituts durant una colla d’anys els intentem inculcar uns valors que no existeixen així que surten per la porta. I tenim molts joves que són el reflex d’aquesta societat de consum que només vetlla pel que és negoci i que els ven una estúpida obsessió per la felicitat, que no és res més que mirar-se el melic, de selfie en selfie, de festa en festa, i de contagi en contagi. Perquè a alguns, no tots, els és igual la resta del món, perquè es pensen que són famosos, atractius i, evidentment, immortals.