Jaume Carbonell

Després de llegir-te al Diari de l’Educació, on anuncies que serà la teva última col·laboració, ens sentim, sincerament, més orfes. No acabem de saber si és el teu últim article en aquest magnífic diari digital, del qual tu has estat una de les ànimes, o és l’últim article que escrius en qualsevol mitjà, perquè deixes d’opinar sobre una de les teves passions, una passió pública i prou coneguda: l’educació.

Ens miraràs amb aquella expressió de persona que sempre està d’anada, que sempre està oberta a les sorpreses del món, quan llegeixis que, per als firmants d’aquest article, ets un dels referents més clars que tenim i al qual ens atenim en el món educatiu entès de la manera més àmplia, però amb capacitat de baixar al detall que representa la totalitat i la tendresa, perquè la tendresa, ho sabem prou bé, sempre ens salva quan estem a la vora de l’abisme.

Pocs com tu coneixen la realitat educativa del nostre país, que has visitat per tots els racons on l’olla de l’escola o de l’educació bullia amb projectes, debats, proclames… 

Del nostre país i de terres més llunyanes. La teva ombra és allargassada, plena de saviesa i de convenciment per defensar uns determinats models, a l’hora d’estar disposat sempre a deixar-te acaronar per les paraules dels altres, sempre amb el desig d’arribar a consensos sense que un consens comporti haver de renunciar a res del que és fonamental. Senzillament a viure’l com un moment del procés.

Irònic quan convé, sempre amable i obert a l’esperança del món, que molt sovint està sustentada en els nostres somnis, que encara es mantenen com ombres benignes al nostre costat a l’espera que arribi el seu moment.

I ens dius que a partir d’ara la vida discorrerà per altres rutes del desig. Del desig, detall aquest molt important. Fas l’elogi del fet de caminar, activitat física i intel·lectual com n’hi ha poques. Ens trobarem ben segur en algunes d’aquestes rutes. Amb un dels firmants, als camins de la natura, del descobriment de la bellesa del món i també de la seva part fosca. Amb l’altre, a les rutes que acaben a les sales del Verdi, perquè estimat Jaume, a aquestes altures de la vida sabem que els camins no acaben a Roma. Acaben i comencen al Verdi.

Tant se val, en el teu article recordes els versos de Machado i el seu caminar fent camí. Doncs això mateix. I molta sort.