Jardiner

Les plantes i jo mai ens hem avingut, ja us ho havia explicat en algun article anterior. Puc repassar els sis pisos on he estat i no recordo ni una trista torreta que hagi sobreviscut més enllà de dues setmanes. Se m’han mort totes, de tots tipus i classes, perennes i caduques, de temporada o de tot l’any; ficus, cactus, fins i tot els geranis, que diuen els que hi entenen que són immortals. Els motius són variats, segons l’expert que passa per casa. Uns em diuen que les ofego de tant regar-les. D’altres, en canvi, que les tinc resseques. I també n’hi ha que em diuen que apagar-hi les burilles de les cigarretes no ajuda gaire al seu creixement.

Per aquest motiu, quan vaig venir a Anglaterra una de les primeres coses que em va xocar va ser l’obsessió floral dels britànics. Només has de passejar per un carrer qualsevol per adonar-te de les hores dedicades a tenir els porxos decorats impecablement, un espectacle cromàtic de parterres retallats i flors i plantes. Per no parlar de les prestatgeries dels supermercats plenes de productes relacionats amb la jardineria. I és que el gardening, aquí, és una religió, com el criquet o el te de les cinc. No cal dir que quan vam llogar la nostra casa, el jardinet de darrere ens va rebre amb les branques obertes, després de tres anys sense llogaters. Us asseguro que els primers dies ho vaig intentar, vaig plantar flors al parterre ben curosament, però el resultat va ser massa semblant al de les torretes del meu antic balcó.

I així vam arribar al confinament i, contra tot pronòstic, la barreja de claustrofòbia, temps lliure i males herbes va obrar el miracle. D’un dia per l’altre em vaig abocar a la jardineria com si no hi hagués res més a la meva vida. Bé, de fet no hi havia gaire cosa més, però el resultat és que ara hi estic enganxat com un britànic de setzena generació. He remogut la terra, he plantat gespa nova, he matat les males herbes i fins i tot tinc un hortet amb tomaqueres, maduixeres i dues pebroteres precioses.

No us penseu, encara no me’n surto del tot, però us ben asseguro que treballar la terra tots aquests mesos m’ha fet més profit que qualsevol antidepressiu d’última generació. Ah, i a sobre, amb una mica de sort, quan arribi la següent pandèmia tindrem un parell d’amanides de quilòmetre zero. I de franc.