Instagram no en té la culpa
Diuen que Instagram altera l'autoestima dels nostres adolescents. El Criatures s'ha fet ressò, com tantes altres publicacions, d'un estudi que diu que aquesta xarxa social fa que les noies descontentes amb el seu cos encara se sentin pitjor per culpa de la xarxa. La qüestió és si la culpa és d'Instagram o del sistema de valors que ha convertit la xarxa en el que és. Si Instagram és una xarxa per exhibir els valors més superficials i consagrar la banalitat, és perquè bona part de la societat es mou en aquests paràmetres. En funció de les preferències i dels amics virtuals de cadascú, podem veure gent que hi exhibeix el seu físic, els seus viatges exòtics, els seus gossos, la porcella, el sushi o els calçots que s'han menjat, i les ungles dels peus pintades de vermell amb el mar al fons; o podem seguir gent que penja textos que els han commogut, portades de llibres que consideren interessants, fotografies de concerts que els han agradat. Però si en poguéssim veure tots els continguts, suposo que la banalitat guanyaria la cultura per nou a un. El fet és que Instagram, com la televisió generalista, és un mitjà condemnat a la banalitat. Hi triomfen la mateixa mena de coses i això fa que, amb comptades excepcions, siguin per a molta gent mitjans absolutament prescindibles.
Més que preocupar-nos del mal que pugui fer Instagram a l'autoestima dels nostres fills quan veuen els milers de likes amb què se celebra l'aparença física d'una noia o d'un noi que potser no té res al cap –o sí, però no és això el que mostren–, em sembla que ens hem de preocupar dels nostres fills. Sense Instagram, però amb el mateix sistema de valors, potser tindrien el mateix problema.
La inseguretat de l'adolescent i els seus complexos no són cap novetat. Al món d'abans també hi eren. I depenien, com en el món virtual, de les amistats que feies i de la mena d'interessos que comparties. Sense Instagram ja existia la banalitat, i en una festa real també et podia minvar l'autoestima veure la indiferència dels altres, que eren els no-likes d'aleshores, més cruels encara que els d'ara, perquè tenien cara i nom. Ara no saps ni de qui són. Però hi ha molts adolescents que han renunciat a les xarxes virtuals. Els que conec llegeixen molt, veuen sèries que parlen la vida, s'envien poemes per WhatsApp i em semblen bastant més interessants, compromesos i solidaris que els que pateixen perquè aconsegueixen pocs likes quan pengen una selfie a Instagram.
