01/06/2021

Indefensió i realitat

2 min

Em sorprèn que en els debats entre persones adultes continuï sent tan evident la indefensió i la inseguretat que genera plantejar-se com respondre a les demandes de la canalla en relació a determinats temes més o menys complicats, recorrent a fer servir paraules i frases que els situen com a persones que no entenen res. Per què tenim tants dubtes sobre com cal actuar davant de determinades reaccions dels infants? Per què no es valora la importància de la serenitat i l’actitud adulta?

Poso un exemple. Ens trobem en la contradicció que sovint atribuïm, ja des d'edats primerenques, moltes habilitats a les criatures, especialment si tenen a veure amb la tecnologia, sense valorar si tenen prou maduresa per fer-ne un ús adequat. I ho fem sense pensar que, com tothom, ells també van aprenent entre iguals, amb assaig i error, però sense trobar-se amb cap fre per anar provant coses noves. En canvi, no els permetem que s'acostin a la realitat quotidiana per afavorir també una pràctica continuada en totes aquelles tasques que són imprescindibles per comprendre la vida domèstica, la cura de les seves coses i la cooperació en el grup familiar. Els apartem i ja ho fem nosaltres. 

Amb aquesta actitud generem que els infants s'allunyin de la vida quotidiana i del món en el qual els deixem créixer, fet que acaba generant actituds de comoditat i exigència, perquè ho volen tot resolt. I no ens n'hem de sorprendre, perquè és just el camí que els anem mostrant. I quan de cop veiem que s’han fet grans, aleshores ens molesta la seva distància, la poca participació i la poca comprensió respecte a tot allò de la vida diària que se suposa que haurien d’haver après. Pretenem que, de cop, entrin en el món familiar i escolar amb autonomia, maduresa i responsabilitat. I si això no passa ho acabem justificant amb un “són adolescents” o un “és el jovent d’avui”, frases que tornen a posar en evidència la inseguretat i el malestar adult per no haver sabut donar respostes adequades al seu moment.

Cal que ens adonem que hem de tenir present el lloc i les atribucions que ha d'ocupar cadascú en cada moment i segons la seva edat, perquè no té sentit resoldre-ho tot mentre anem protestant per les seves reaccions. Com pot ser que no fem una parada i fonda sense necessitat de receptes, consells i etiquetes professionals per reorientar? Com és que no veiem que els deixem prendre moltes decisions de gran calat quan ni tan sols han après a prendre decisions molt més acotades i en les quals han pogut anar veient les repercussions que provoquen i així anar creixent de manera harmònica? Ben segur que cal trobar respostes serioses.