HORMONES, GUIX, ETCÈTERA

Si llegir fos pecat

Una tarda d’estiu de fa molts anys, quan jo era un adolescent encara tendre, una nena de la colla del poble de mar on passava l’estiu ens va fer saber que estava en possessió d’un disc que la seva mare els havia prohibit d’escoltar a ella i a les seves germanes. La mare els havia pres el disc, però una cosina seva n’hi havia procurat un altre. Un disc prohibit? Com podia ser? Els discos només contenien música, i es feia difícil pensar que una música, per sorollosa que fos (els Beatles, per a la meva àvia, només feien soroll), es pogués arribar a prohibir.

Aquella mateixa tarda vam fer una reunió clandestina per escoltar el disc. El grup es va ampliar. Es va duplicar. L’endemà es va triplicar. Els amics dels amics no s’ho volien perdre. Escoltarien el disc prohibit, una cançó d’una cantant anglesa que es deia Jane Birkin i que no havíem sentit anomenar mai, que cantava en francès amb un amic seu que es deia Serge Gainsbourg. Era Je t’aime... moi non plus. A nosaltres moi non plus ens semblava que volia dir que ell no se l’estimava tant. Però escoltar els gemecs amorosos de la parella resultava tan inquietant que, després, els nois i noies del grup ens miràvem una mica avergonyits i no sabíem ben bé què fer. Sense la prohibició, el més probable és que no l’haguéssim escoltat mai. La notícia es va escampar. Al sermó del diumenge van dir que escoltar allò era pecat. En moltes cases hi va haver interrogatoris. Els discos van ser confiscats. Però sempre hi havia algú que anava a Andorra i en baixava un.

Potser aquest seria el camí per incitar a la lectura els adolescents més rebecs. Aquests que afirmen sense vergonya que no llegeixen perquè no els agrada, i que no pensen llegir mai res que no sigui obligatori. Potser la manera és arribar a casa amb un llibre i preguntar-los si l’han llegit. No? Doncs sort, perquè és una vergonya que algú llegeixi això, haurien de prohibir aquest llibre, que parla de... (aquí es fa un breu resum del llibre). Seguidament es fa saber que a algun amic o amiga ja l’hi han prohibit, i que aquell exemplar és el seu, que us l’heu mirat per veure fins a quin punt és una indecència llegir allò. A continuació se surt de la sala amb el llibre, com si el volguéssim amagar, i el deixem ben visible sobre algun radiador. Això sí: el llibre ha de tenir autèntic interès. A veure si piquen i aprofiten l’estiu.