És impossible ser El Pare
Des de l'arribada de l'Aran, tot és una exageració
BarcelonaLa primera nit a l'hospital ja estava esgotat. La Sandra, amb la cesària acabada de fer, em cridava des del llit i jo, encaixat al sofà més incòmode de tots els temps, no la sentia. Dormia. Em va haver de trucar al mòbil per despertar-me i demanar ajuda. La meva primera derrota com a pare havia arribat quan la criatura no tenia ni 12 hores.
Sempre havia pensat que ser pare era una categoria, no una circumstància. No és que hagi tingut un fill, sinó que m'he convertit en pare. Una diferència subtil que m'ha generat unes quantes crisis d'identitat durant l'embaràs i el postpart, més encara quan tot plegat ha passat abans de fer 30 anys. Quan vam saber que venia l'Aran vaig pensar que havia de ser El Pare (el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta). M'ha costat uns mesos veure que aniria de derrota en derrota si no intentava tot el contrari.
El terapeuta Albert Pons, coordinador del grup Entre Pares, m'explicava que ha inventat el terme parescència. La tesi és que, igual que a l'adolescència, quan et converteixes en pare estàs en una transició vital que t'obliga a reconfigurar la teva identitat bruscament. Cal repensar qui ets, què vols fer, dubtes de si t'estàs envoltant de qui toca, de si ets on vols. És així: estic en plena immersió a la parescència. De moment, he deixat de voler ser El Pare. Des de l'arribada de l'Aran, tot és una exageració. L'amor, el cansament, la intensitat, tot és una hipèrbole que també em porta als extrems de mi mateix. De les inseguretats (estic a l'altura?), de lluitar contra mi mateix (puc posar una altra persona per davant meu tota l'estona?), de cuidar sense esperar res a canvi (amor, què et cal?) i com a home acceptar ser satèl·lit, lluny del centre.
Pare abans dels 30
Fa poc vaig celebrar els 30 anys. Amb els meus amics, la meva parella, la meva família i amb l'Aran. Necessitava que ell hi fos. Necessitava una nit de festa i cert descontrol. Els meus pares ens van venir a ajudar perquè la Sandra també estigués en cos i ànima durant la nit. No puc fingir que soc El Pare. No amb el meu fill. Només queda jugar a l'honestedat i l'autocrítica constant. I a l'amor i la cura com a filtre per mirar-ho tot. A l'Aran, a la Sandra i a tots els que ens estan ajudant en aquest camí dur i preciós.
L'única manera de pair els errors, els defectes que el meu fill absorbirà de mi i la tendència a voler ser El Pare serà ser una exageració de mi mateix. Aniré esbrinant què vol dir això durant la meva parescència.