"Són els teus pares? No, és la meva segona família"

Ens vam tirar a la piscina de l’acolliment d’infants fa uns deu anys, sense saber res d’aquest univers. En aquell moment no coneixíem ningú que acollís infants (i des que som família acollidora no hem aconseguit engrescar ningú a ser-ho, i això que bona part dels nostres familiars i amics han viscut i “gaudit” de ben a prop l’experiència i uns quants ens han donat un cop de mà; moltes gràcies!).

Vam trucar a la porta d’una de les entitats que fan de baula entre la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i les famílies acollidores, Intress, on ens van atendre molt bé. Al llarg d’unes quantes sessions, els psicòlegs de l’entitat ens van preguntar de tot, des d’interioritats familiars fins als nostres ingressos. En cada sessió ens alertaven que acollir un infant suposava viure en la incertesa: incertesa del nen o nena que ens “tocaria”, de quan “arribaria”, de quan tornaria a la família biològica així que estigués recuperada de la seva situació complicada... Hi ha acolliments que s’allarguen, d'altres que s’escurcen. I és veritat, acollint aprens a viure en la incertesa, un aprenentatge que serveix per a molts altres aspectes de la vida. Pocs dies després de visitar casa nostra, ens van dir que sí, que érem “aptes” per acollir infants. Però vam haver d'esperar més d'un any a rebre la primera criatura.

L’acolliment és un servei temporal als pares que han perdut la custòdia dels seus fills, pels motius que sigui. L’objectiu és protegir l’infant, aquest tresor vulnerable i ple de potencialitats, allunyar-lo de la situació difícil del seu entorn –violència, desemparament...– i oferir-li no només un sostre sinó, sobretot, afecte, estimació i ajut en tot el que necessiti per viure amb plenitud mentre s’espera que els seus pares puguin sortir del pou. Des del primer dia que arriba a casa cal ser conscients que, si tot va bé, un dia o altre tornarà amb la família biològica. El retorn, però, no sempre es produeix, i pot ser molt abrupte (nosaltres ho hem experimentat en un dels casos). El retorn comporta tristesa: estimes una personeta amb qui has creat un lligam fortíssim, i s'allunya per sempre. Però és el final d'una etapa, i el millor per als infants d’acollida és que puguin tornar amb els seus. I la tristesa no és un sentiment essencialment negatiu. També produeix tristesa el fet que els fills propis marxin de casa, però han d'emprendre el vol, esclar.

Els quatre infants que han estat amb nosaltres tenen ara pràcticament la mateixa edat, entre vuit i deu anys (però cadascun d’ells ha viscut amb nosaltres en una edat diferent). "I si un dia els reuníssim?", fantasiegem. Amb tots mantenim un contacte més o menys pròxim (podria haver passat que, un cop retornats a la família biològica, no n’haguéssim sabut res més).

Un nadó de 15 dies

La primera experiència que vam assumir va ser un nadó espaviladíssim. Va arribar a casa quan feia quinze dies que havia vingut al món i vam tenir-lo el seu primer any de vida, quan al cervell es “fa” la quadrícula que li servirà per a tota la vida. És tan important que en aquest primer temps tot infant rebi els estímuls, la interacció i l’afecte necessaris per entendre “com funciona tot” i així pugui adquirir les eines per després poder relacionar-se positivament amb els altres.

La següent “aventura”, fins ara la més llarga –tres anys i mig– i intensa, va ser la de dos germans, llestos com la fam. Els primers dies –els de “l’encaix”– van deixar-nos exhausts. Però fins i tot en aquests moments d’esgotament l’enriquidora relació amb ells ens compensava. Res els entretenia, tot el que veien havia de ser tocat, manipulat i era susceptible de ser trencat. Es potenciaven en les entremaliadures. Entraven a les botigues i ho remenaven tot. La plastilina la feien servir de projectil contra les parets, però no per fer cap figura. Aviat, però, van mostrar interès pels contes d’abans d’anar a dormir, per caminar per la natura, per ballar i tocar instruments de percussió, o fins i tot pel piano. A mesura que anaven creixent es van anar asserenant; els seus somriures eren més amples i les riallades més freqüents. De la plastilina van començar a sortir-ne figuretes. En la balança de les coses negatives, el dormir. Ni l’un ni l’altre tenien un bon dormir. Solien desvetllar-se al mateix temps, i al matí sortien del llit massa d’hora. 

Eren extraordinàriament sociables amb tothom i aconseguien fer-se amics dels més esquerps. Al tren, si hi havia seients buits, anaven per tot el vagó, ocupant-ne ara un, ara l’altre... Sovint s’asseien al costat d’un viatger amb el repte de teixir-hi una conversa. Sempre l’assolien, aquest repte. I les converses sovint acabaven fent riure el vagó sencer. Els caps de setmana voltàvem i voltàvem. Els dos petits van habituar-se bé a bona part de les nostres activitats de lleure; als estius no vam deixar de viatjar: a Sardenya, a Cabo de Gata... (en aquest cas vam necessitar dos cotxes, ja que érem vuit: nosaltres dos, els tres fills, la companya del fill gran i els infants d’acollida).

Inicialment, un dels nostres fills havia expressat moltes reticències a tenir nens petits a casa, pel temor que això suposés un terratrèmol que alterés l’equilibri i la tranquil·litat familiar. I efectivament, el terratrèmol va ser una realitat, però ens hi vam anar habituant. I hi havia tants moments gratificants! Quines converses tan divertides es produïen entre els nostres fills adolescents i els nens acollits! També per als fills aquest acolliment va ser una experiència positiva. Estem contents de mantenir el contacte ocasional amb els dos germans. Quan passen un cap de setmana amb nosaltres, ens agrada veure que continuen sent tan desperts i “carinyosos” com abans, malgrat tot el que els ha tocat (i els toca) viure. 

Una tercera experiència diferent

L’infant d’acollida que tenim ara ens suposa una experiència més tranquil·la. A diferència dels altres, que vivien sempre a casa nostra –amb tot el que comportava: escolaritzar-los, dur-los al metge... i tot el pes de l’educació; feien, això sí, una visita setmanal a la mare biològica, però no ens era permès conèixer-la–, ell resideix en un centre i viu amb nosaltres els caps de setmana i les vacances. Quan diumenge passat al vespre el vam dur al seu centre, va sortir a rebre’l un menut. “Són els teus pares? Ah, no! És la teva família col·laboradora, oi?”, va dir-li. I ell li va respondre: “No, és la meva segona família”. Aleshores el petit va dir, amb veu baixa: “A mi també m’agradaria tenir-ne”. I la monitora li va dir: “Ja te’n trobarem una”.