La família és una societat en petit i per això també necessita una organització, uns horaris i, també, una planificació que, en molts moments, comporta limitacions als desitjos. Les persones adultes, com a responsables del funcionament d’aquesta petita societat, vetllen per la salut i el benestar de tots els membres i, per això, actuen seguint uns criteris que afavoreixin l’educació i el desenvolupament de la canalla i permetin gestionar i donar resposta a moltes de les demandes quotidianes domèstiques i educatives.
És evident que les decisions que es prenen, malgrat que es donen mil raons i explicacions per justificar-les, no sempre agraden a la canalla ni a totes les persones del grup, ja que els desitjos i necessitats no sempre són coincidents. Llavors arriba el moment en què la resposta és “AIXÒ NO”, amb raons i arguments però, en definitiva, un NO. També és cert que hi ha moments en què no hi caben més idees ni raons però: “Ara no, demà ja ho veurem”. I en aquests casos, ¿quina és la resposta infantil? Evidentment, la protesta, perquè, malgrat que els hem donat arguments, de vegades no els entenen i de vegades no els accepten. Tot molt lògic, de fet. ¿Potser esperem que acceptin fàcilment la negativa, la frustració? De fet és normal que no ho facin. Així doncs, la protesta és previsible.
Per què, aleshores, les respostes infantils o adolescents ens atabalen tant? “Sempre em dius que no”, “Ahir també m’ho vas dir”, “Per què sou tan negatius?” Aquestes frases infantils, dites amb molta contundència i amb molt convenciment, ens atabalen i les interpretem com un xantatge. Sovint pensem que ens volen fer sentir malament, però de ben segur que no és el cas; no cal que els atribuïm els nostres pensaments. Massa sovint acabem cedint per ser positius, i seria més oportú que, amb tranquil·litat, capgirem la situació i mirem si el focus del tema està no en la nostra resposta sinó en la seva demanda.
La demanda que fan respon al seu desig i no sempre és apropiada ni a l’edat ni al moment, per això cal acompanyar-los en l’aprenentatge de pensar primer abans de demanar, perquè puguin anticipar quina serà la resposta. Així podrem ser positius o bé, si els hem de dir que no, veuran que respon a la lògica educativa de casa.
