HORMONES, GUIX, ETC.

Escolteu aquest silenci

L’any 1952, el músic avantguardista John Cage va estrenar una obra singular, 4’33’’. La peça és un silenci de quatre minuts i trenta-tres segons, i per bé que generalment s’interpreta al piano, es pot interpretar amb qualsevol instrument o grup instrumental. L’obra no és cap broma. Qui l’escolta, de seguida s’adona que la proposta consisteix a escoltar el que hi ha més enllà de la peça: el frec d’una sabata, el fru-fru d’un vestit, un estossec, la remor llunyana del carrer o un cruixit de la fusta. I més enllà d’aquests sorolls immediats, el nostre. El silenci ens fa escoltar-nos. El pensament se’ns fa present.

Els nostres alumnes fan massa soroll. I no em refereixo al que fan amb els pupitres i les cadires quan entren i surten de les classes, ni al fet que parlin amb els companys i no escoltin gaire. Parlo de la incontinència verbal, de la impaciència, quan el professor pregunta alguna cosa, a respondre qualsevol cosa a veure si l’encerto l’endevino. La paraula, i la participació a classe, estan sobrevalorades. Venim d’un silenci, que deia Raimon, i potser per això ens sembla que la paraula és la llibertat. Protestar, opinar, discutir, contestar whatsapps, i tot sense passar pel silenci.

En algun altre article he defensat la música de fons, que els podria donar un coixí que ja no haurien d’omplir amb la seva xerrameca. Però l’ús del silenci és d’un altre ordre. No parlo del silenci com a condició passiva d’una classe en què el professor no para de xerrar, o del que cal durant un examen. Parlo d’un silenci actiu, com el de John Cage. No parlo del silenci imposat quan diem “Calleu”. Parlo d’un silenci assumit, que els alumnes facin seu. Cal que els alumnes descobreixin que el silenci és la condició d’una veu interior creativa. És difícil mirar de recordar una melodia mentre n’escoltem una altra. És difícil connectar amb el nostre pensament, elaborar-lo i destil·lar-lo per poder dir alguna cosa interessant, si no pensem en silenci. Hem de treballar el silenci. Aquest segleXXI és extremadament sorollós. Sovint les paraules no ens deixen veure les coses. Els comentaris d’un guia turístic més o menys ignorant et poden fer malbé la contemplació d’una pintura. El turista potser entén el que li ha dit el guia, però la pintura no està feta de paraules. I hem d’ensenyar a mirar bé, a llegir bé, a pensar bé abans de parlar. Hem de fer classes de silenci. I ara callo. Però hi tornaré.