'Ho faig com puc': Un circ de tres pistes
BarcelonaFa anys, una nit d’estiu, una amiga va vaticinar el nombre de fills que tindríem totes i cadascuna de les noies que estàvem assegudes en aquella rotllana improvisada, flanquejades pels estels, observades per la lluna, amb les il·lusions encara intactes. Ho va fer llegint-nos les línies de les mans, buscant uns punts d’intersecció que només sabia veure ella. Jo en tindria quatre. Estupor. Durant uns segons la xifra va baixar a tres. Alleujament. Els solcs de les meves mans, sinuosos i poc definits, no l'hi deixaven augurar amb precisió. Finalment, després de rumiar-s’ho una estona, va dictar la sentència definitiva: en serien quatre. El nombre més elevat dels que va predir aquella nit. Vaig esclafir a riure. Totes vam riure, de fet. Cap de nosaltres tenia la intenció de tenir més de dos fills i aquella predicció esbojarrada ens va semblar absolutament inversemblant.
Ha tronat molt des d’aquell vespre. El vaticini no s’ha complert, però aquell joc adolescent ha ressonat sovint dins meu. Primer vaig tenir una filla i al cap de dos anys un fill. La parelleta. M’hauria aturat aquí, creient que era possible controlar-ho tot: el nombre de fills, la seva alimentació, el mètode educatiu... i que allà on no arribés la meva intuïció, o la de la meva parella, hi arribaria el Criatures.
Però llavors va passar un fet que ni les prediccions de fireta, ni les cartes del tarot, ni el més solvent dels profetes haurien pogut endevinar mai. L’autisme va irrompre amb força a les nostres vides, capgirant-ho tot, en el sentit més literal del terme. El nostre fill va ser diagnosticat d’un trastorn de l’espectre autista i el món que coneixíem es va ensorrar. De sobte, moltes de les grans preocupacions que tenia com a mare van convertir-se en petits inconvenients (quina futilesa el tema dels polls) i a poc a poc vaig haver de deixar enrere tot allò que creia que sabia sobre la maternitat. Amb el temps, passat el sotrac inicial, vaig aprendre a observar amb atenció el meu fill, a identificar-ne les fortaleses, a adaptar-me al seu ritme i a reconèixer què el feia realment feliç. Crec que soc millor mare del que hauria estat mai gràcies a ell i sé que tenim tres fills (la tercera va néixer dos anys després del diagnòstic) perquè ell és qui és.
L’Esther Vera, en la columna que inaugurava fa una setmana aquesta secció, escrivia que intentava mantenir els platerets xinesos en moviment. Jo també, però en un circ de tres pistes, amb tres fills que són germans però que sovint són també tres fills únics, perquè és impossible criar-los alhora i de la mateixa manera. Amb un noi que val per dos, fent bona la predicció d’aquella nit d’estiu. I amb el convenciment absolut que només puc aspirar a fer-ho tan bé com puc.
