HelloFresh

Si haguéssim d'ubicar l'indret de les llars d'arreu del món on es cometen més micromasclismes hauríem de fer cap a la cuina. Sí, ja ho sé, no es pot generalitzar. El meu cunyat, per exemple, és un xef extraordinari que fot uns arrossos per llepar-se’n els dits. La nostra generació, en canvi, només s'acostava a la cuina per rapinyar una cervesa ben fresca de la nevera i tot seguit fer el rotet. Jo mateix en soc un clar exponent. No m'agrada gens cuinar, prefereixo rentar tots els plats i endreçar la cuina abans que enfrontar-me amb els fogons. Quan no tinc més remei que fer-me un àpat, faig pura cuina de supervivència: plats de pasta, arròs amb plàtan i ou ferrat i algun bistec fet volta i volta. No n'estic pas orgullós, però no vull dir mentides, que ja tinc una edat.

Així és com funcionàvem a casa nostra. Amb un pacte tàcit que es repartia la feina de manera desigual. La meva dona cuinava, el nen parava i desparava taula i jo netejava les restes del naufragi. El que passa és que aquest repartiment de tasques era massa injust, fins i tot per a un boomer malcriat en el patriarcat més rònec.

Desenganyem-nos, qui cuina té el doble de feina. Ha de pensar els menús de cada dia, comprar les provisions i fer la mise en place, mentre els dos homenots de casa no paren de preguntar quan es dina, perquè tenen gana. A veure, no us diré que aquesta dinàmica perversa hagi desaparegut de la nostra llar, però com a mínim s'ha apaivagat una mica.

Parlant amb una amiga de la meva mala consciència culinària, ella em va donar una solució genial. Es tracta d'una empresa que et porta a casa un menú diari per cada dia de la setmana, amb tots els ingredients mesurats i unes instruccions entenedores fins i tot per un inútil com jo. No sé si existeix a Catalunya, però és acollonant. Plats elaborats fets amb mitja hora com a molt. Els primers dies el nen i jo anàvem de cul, és cert, ens descuidàvem la meitat dels ingredients o directament els incineràvem al forn. Tanmateix, fa unes setmanes que ja ens en sortim amb dignitat. I ja no és únicament el plaer de menjar-te una recepta feta amb les teves mans. No, el més bonic de tot és asseure la mama a la taula i fer-li de xefs de pa sucat amb oli, amb davantal i tot. El seu somriure no té preu.