Hauria estat tot un detall
Carrego anys de criança imperfecta, a voltes, lamentable, a voltes no tant, i ara, amb l’excusa de l’experiència, m’agradaria fer el que ningú va fer amb mi quan vaig pronunciar per primera vegada les paraules "estic embarassada". O quan vaig compartir les ganes de tenir menors d’edat a càrrec (MEC) algun dia.
Hagués estat tot un detall que m’haguessin agafat per banda, m’haguessin mirat fixament i m’haguessin dit unes paraules de vital importància: calma't (encara que siguin les nou del vespre, t'hagis oblidat d'anar al súper i els tres MEC emetin laments de pollets afamegats); relaxa't (encara que porteu una setmana tancats a casa per febre, pluja, gastroenteritis, nevada, aftes bucals o el que sigui); gaudeix (de les vacances al costat de casa carretejant estris per la platja com si fossis una xerpa); equivoca't (no ho podràs evitar) i, quan ho facis (com, per exemple, a l’hora de triar escola o de fotre crits), perdona’t. I si no et pots calmar, relaxar o gaudir del moment, perdona’t encara més.
Perquè totes les malvestats que hagin de passar (pluja, aftes bucals, els MEC afamegats i la nevera buida, escoles amb claustres espantosos, el crit desaforat) passaran igual, i el que ara faria diferent és la manera de viure-ho. Ara que ja ho sé, que ho he viscut, patit, rigut, ara tinc la certesa que voler remar a la contra de la realitat cansa, contractura, és innecessari. Ara sé una obvietat: que no arribo a tot, que soc imperfecta, que tant em fot ser imperfecta, és més, que m’agrada viure reconeixent que no soc cap robot ni cap clixé de progenitora lloable.
No em rabejo pas en la pífia. En l’equivocació monumental. El títol d’aquesta columna és, òbviament, una provocació. Però hauria estat tot un detall que abans de ser progenitora algú m’hagués advertit contra la trampa de l’autoexigència (i el sobradisme de pensar que ho faria tan i tan bé...), contra el parany de l’exigència externa (especialment per ser dona i es veu que, per ciència infusa, amb aptituds naturals per a la maternitat impecable), contra el sentiment de culpa per no arribar als estàndards. Sí, hauria estat tot un detall que algú m’hagués dit que la perfecció mata i l’humor salva vides. Per això ho vull deixar escrit aquí, com una mena de servei públic. Ho feu córrer?
