Halloween
Ja fa uns dies que quan tombes per St. Albans sembla que el poble sencer s'hagi tintat de color pastanaga, com si cent metres cúbics de suc de taronja haguessin inundat els carrers del poble on vivim. No patiu, no he tastat cap bolet de caràcter lisèrgic. La culpa d'aquesta al·lucinació cromàtica rau en el mes que acabem d'encetar. Tot és arribar el novembre i veure com els arbres, just abans de despullar-se, ens regalen un festival de tonalitats càlides i torrades. Per unes setmanes, les voravies es folren de fulles cruixents, d'aquelles que fan crec-crec quan les aixafes, com si se'n fotessin de les més tossudes, les que encara s'aguanten d'un fil a les branques i pinten el paisatge com si fos un quadre impressionista o com si algun gnom entremaliat hagués saturat el contrast i espolsat momentàniament la grisor habitual de la ciutat.
L'altre element que tinta els carrers de colors rogencs és més prosaic. Es tracta de les carabasses que decoren els porxos i finestres de totes les cases. Aquí a Anglaterra, com a tot arreu, el Halloween ha arraconat les tradicions autòctones amb una suficiència insultant. Els aparadors de les botigues semblen tràilers de la darrera estrena del Festival de Sitges, una amalgama d'escombres voladores, calaveres sornegueres i sobretot carabasses desdentegades amb cara de por. Ep, no em queixo pas d'aquesta colonització cucurbitàcia; al cap i a la fi, buidar una carabassa i decorar-la és de les parts més amables del Halloween. Vull dir que, malgrat tenir poca traça amb les manualitats, poc o molt te'n surts.
El problema és un altre, amigues i amics, i potser ja és hora que algú ho denunciï com cal. El drama d'aquesta festa és la disfressa dels collons. I és que, per culpa del cinema, la vestimenta del nen és un maldecap de difícil solució. Aquesta canalla nostra es pensa que tenim el mateix pressupost que Spielberg a l'hora de confeccionar la seva disfressa, qui els va parir. I així estem, fent tutorials de papiroflèxia al YouTube per fer que el nostre marrec s'assembli mínimament a Freddy Krueger. Jo, des que soc a la Gran Bretanya, he decidit fer vaga de disfresses. Que es foti un llençol i vagi de fantasma, coi. Prou drama tinc jo de no poder tastar un trist panellet i no em queixo pas.
